- Sí?
Mireia- Hola, bona nit.
- Perdoni?
M- Hola, em sent? Hola?
- Hola.
M- Hola, parlo amb [...], amb la senyora o el senyor [...]?
- Amb el senyor Enrich Pons?
M- Sí, o la senyora
- Què volia?
M- Em sent bé?
- Digui
M- Em sent bé?
- Digui
M- Val, aviam, li truco perquè li van enviar una carta certificada fa quatre setmanes aproximadament a convidar-los a participar en un projecte que es diu El Poder de la Convocatòria, els enviàvem una lletra E, no sé si la van rebre?
- No ho sé. A nom de qui anava?
M- [...]
- És el meu sogre, fa molt temps que, fa nou anys que es va morir, eh?
M- Ai, perdoni és que, doncs, nosaltres hem tret les seves dades del llistí de telèfons...
- Doncs no eh, doncs en principi el senyor és mort.
M- Doncs hauria de modificar les dades del llistí de telèfons perquè nosaltres hem tret, ja li dic, les dades...
-Bueno...
M- Bueno, em sap greu que li’hagi molestada, no era la intenció...perdoni eh...Bona nit, Déu siau.
- Déu.
sábado, 1 de marzo de 2008
E de Estàs - entrevista per telèfon 4
- ¿Sí?
Mireia- Hola.
- Hola.
M- ¿Es usted el señor […]
- Sí.
M- Es que antes se ha puesto su mujer y no…
- Sí, sí, és que m’ha dit que l’altre telèfon no la sentia bé.
M- Ja. Aviam li explico, li hem enviat una carta fa quatre setmanes, una carta certificada.
- Sí, de que?
M- De l’Ajuntament, invitant-lo a participar en un projecte que es diu El Poder de la Convocatòria...bueno, no sé si li va arribar la carta
- Ah! Pues no sé
M- Era...
- No me’n recordo, no eh
M- Perquè en principi l’objectiu del projecte era convidar a diferent gent de Terrassa a participar en el projecte. No necessariament les persones convidades haurien de tenir un vincle amb el context artístic i la intenció també era saber quins havien sigut els motius de les persones per assistir a la convocatòria o per no assistir. I una mica li trucàvem per això, per saber perquè no havia vingut a la Sala Muncunill a dipositar la seva lletra.
- No estic enterat i tampoc m’interessa molt les convocatòries aquestes.
M- Ja, bueno, jo m’imagino que no li pugui interessar, una mica per això també trucàvem.
- Doncs imagines bé, eh
M- Doncs sí que va rebre la carta?
- Doncs gràcies per trucar, doncs no ho recordo eh, ara fa quatre setmanes.
M- D’acord. Bueno, gràcies pel seu temps eh.
- De res. Adiós.
M- Adéu siau, bona tarda, déu.
Mireia- Hola.
- Hola.
M- ¿Es usted el señor […]
- Sí.
M- Es que antes se ha puesto su mujer y no…
- Sí, sí, és que m’ha dit que l’altre telèfon no la sentia bé.
M- Ja. Aviam li explico, li hem enviat una carta fa quatre setmanes, una carta certificada.
- Sí, de que?
M- De l’Ajuntament, invitant-lo a participar en un projecte que es diu El Poder de la Convocatòria...bueno, no sé si li va arribar la carta
- Ah! Pues no sé
M- Era...
- No me’n recordo, no eh
M- Perquè en principi l’objectiu del projecte era convidar a diferent gent de Terrassa a participar en el projecte. No necessariament les persones convidades haurien de tenir un vincle amb el context artístic i la intenció també era saber quins havien sigut els motius de les persones per assistir a la convocatòria o per no assistir. I una mica li trucàvem per això, per saber perquè no havia vingut a la Sala Muncunill a dipositar la seva lletra.
- No estic enterat i tampoc m’interessa molt les convocatòries aquestes.
M- Ja, bueno, jo m’imagino que no li pugui interessar, una mica per això també trucàvem.
- Doncs imagines bé, eh
M- Doncs sí que va rebre la carta?
- Doncs gràcies per trucar, doncs no ho recordo eh, ara fa quatre setmanes.
M- D’acord. Bueno, gràcies pel seu temps eh.
- De res. Adiós.
M- Adéu siau, bona tarda, déu.
L de deL - entrevista per telèfon 3
- Sí?
Mireia- Hola, bona nit.
- Hola.
M- És [...]? Puc parlar amb [...]?
- Sí.
M- Sí? Mira truco perquè van enviar una carta certificada fa cosa de quatre setmanes més o menys i et convidàvem a participar en un projecte que és diu El Poder de la Convocatòria, et sona?
- De l’Ajuntament?
M- Sí, de l’Ajuntament .
- Sí.
M- I la idea del projecte era investigar els motius de la gent que convidàvem a participar, tant dels que participaven com dels que no participaven, perquè avui en dia hi ha molts projectes d’art que intenten implicar a gent que no necessariament ha de tenir un vincle amb l’art. I volíem saber, bueno, quin havia sigut el teu motiu per no presentar-te a la convocatòria.
- Perquè quan vaig anar a recollir la carta a correus el dia 28, això era un 26 o un vint-i-cinc, havia passat.
M- Havia passat.
- Sí.
M- Bueno, hi havia un telèfon, de totes maneres, per si tenies algun dubte però si la vols incloure encara estàs a temps de incloure-la, tot i que tanquem el projecte aquest cap de setmana, però.
- Ah! És que jo quan vaig rebre allò es convocava un dia, un dissabte a la Sala Muncunill i ja havia passat! Però, clar, no es deia que estava obert de tal dia a tal dia, saps? Si no que havia d’anar aquell dia.
M- Clar, et va arribar tard la carta, ja ho entenc.
- Jo penso que es va comunicar malament.
M- En principi només era aquell cap de setmana eh, però...
- Clar.
M- Només això, en principi era aquell cap de setmana i potser ens devíem imaginar que algú que li interesses moltíssim ens trucaria, perquè així havia un telèfon de contacte i ens podia trucar en qualsevol moment.
- Bueno, a mi l’art i això m’interessa, que aviam que no és...I de veritat, o sigui, la carta certificada tampoc no tenia sentit. Potser amb una carta normal i corrent jo l’ hauria rebut a casa el dia que tocava, la’hagués obert i hagués pogut anar-hi. La carta certificada em va fer anar expressament a correus, clar, quatre o cinc dies més tard i ja s’havia acabat el termini
M- Ja.
L- No vaig entendre per què era una carta certificada.
M- La carta era certificada perquè ens devíem, només hi havia 64 lletres, i ens devíem assegurar que arribessin a tothom. I per això eren certificades. Va haver cartes que ens les van retornar perquè hi ha persones que han canviat de domicili o senzillament ja no viuen. I aleshores havien de ser cartes certificades. I sí que va ver un parell d’elles que las vam enviar amb el temps molt just. I pot ser que la teva fos aquest cas, perquè ningú més m’ha dit que li hagués arribat tard aquesta carta. Em sap greu. Lo que sí que fem és que aquest dissabte fem la clausura del projecte. Fem una festa a las set de la tarda a la Sala Muncunill, si vols pots vindre a portar la lletra i pots conèixer als altres participants
- Aquest cap de setmana estic fora
M- Ets fora. També tenim un blog on estem explicant com s’està portant a terme el projecte i com està evolucionant. És www.elpoderdelaconvocatoria.blogspot.com
- Diga’m? Com és el blog?
M- El blog és www.elpoderdelaconvocatoria.blogspot.com i allà pots veure una mica en què consisteix el projecte...i no ho sé la Sala Muncunill està oberta de dimarts a diumenge per les tardes de 5 a 9 i dissabte i diumenge al matí de 11 a 2. Si vius al centre i la vols portar. la pots deixar allà.
- Bueno, la lletra la vaig llançar ja!
M- La vas llançar, ja clar, m’imagino.
- Clar.
M- Perquè a què et dediques normalment?
- Perdona?
M- Perquè, si que tens un interès per l’art dius?
- Sí estic en un galeria d’art i faig classes de pintura amb mans lliures i comprem quadres de la galeria i fem exposicions de tant en tant, no?
M- Sí, sí, sí.
- I la veritat, el fet d’enviar una carta certificada va fer que jo en compte de rebre la carta doncs un dijous, me la van deixar a la bústia doncs un dimecres.
M- Sí.
- Doncs jo vaig anar a correus el dilluns següent perquè tens vuit dies per anar a recollir.
M- Clar, perquè tens marge suficient.
L- Clar, vaig anar el dilluns següent a recollir-lo a correus.
M- Clar.
L- I quan vaig anar, doncs això, estava caducat.
M- Clar, clar, clar ja t’entenc. I la galeria és aquí a Terrassa?
L- No, la galeria és de fora
M- Mmsí. Vale, no és que estava pensant....si era d’aquí de Terrassa quina podia ser.
- No. És que és una idea que no sé si aquí a Terrassa existeix, però allà cada tres setmanes hi ha una inauguració d’una exposició. Allavorans ve el pintor, fa una explicació de com ell interpreta l’obra o què l’ha motivat fer aquella obra així o com pinta ell habitualment i això.
M- Sí.
- Llavors, de les obres exposades doncs representa que tu pots... abans de les obres exposades tu pots marcar una quota: jo cada mes vull dedicar 50 euros, el import que tu vulguis i se van acumulant allà i doncs el dia que tu vas a una exposició i veus una obra que t’agrada: mira, aquesta m’agrada! Llavors lo que valgui, segons el pot que tu tinguis acumulat, ja ho tens pagat i la resta que quedi, doncs, t’ho segueixen cobrant a les mateixes quotes que tu pagas o si la obra val 3.000 euros, per exemple, i tu pagas 30 com a molt has de pagar en 18 mesos.
M- Clar, clar, clar.
L- I bueno, és una manera de tenir contacte amb els artistes. I que per comprar una obra no et costa diners perquè, bueno, ho vas fent a poc a poc i llavors no et dónes compte....per exemple, que costa 3.000 euros, doncs no suposa tant. I bueno, està molt bé.
M- I està a Barcelona? o com puc tenir més informació d'aquesta galeria?
- No, bueno, està a Blanes, es diu L’arcada.
M- L’arcada. No, em sembla molt bona idea. (Silenci) Bueno, em sap greu perquè, mira, érem poques persones contades les que tenien una relació amb el context artístic i què potser haguéssiu tingut una motivació, no? Relacionada amb el fet de que esteu implicats, no? En aquest ambient per assistir a la convocatòria i justament, doncs, mira, a anat així.
- Perquè tu que ets del departament de cultura de l’Ajuntament o....?
M- Jo sóc l’artista que fa el projecte i bueno, la idea... jo no pinto, fa temps que vaig canviar la meva forma de treballar. I amb els meus projectes lo que faig és acostar-me a la gent, implicar a les persones, trencar tòpics, fer-los sentir o fer-los viure un moment especial i sempre em quedava el dubte de saber quin és el grau de implicació de la gent o fins a quin punt podem fer participar a les persones, no? Sempre amb aquesta voluntat d’acostar-se als problemes quotidians de la gent, més al dia a dia, de que l’art no sigui tan allunyat. S’estan portant a terme o s’estan fent propostes que intenten això: implicar a gent, no? I a mi em quedava aquest dubte de dir: bueno, hi ha aquest intent per part del artista, per part de l’art també, però realment a la gent li interessa? realment a la gent se la pot motivar? realment a la gent la podem mobilitzar, no? I de quina manera? Si els conviden, participen o no participen? I el projecte, en sí, era això. Era com una espècie de projecte recerca o d’investigació al que us convidava a participar amb aquest motiu de la lletra i era més saber com acabaríeu reaccionant aquestes 64 persones que he convidat, no?
- I la resposta com ha anat?
M- Les persones que han respòs, doncs han respòs molt positivament, hi hagut persones que ho han fet doncs perquè... per educació o per consideració de dir: mira és que jo realment si, si penso en l’esforç de fer aquesta lletra, d’empaquetar-la... del treball que ha costat, doncs, ja només pel fet de rebre-la ja correspon, no? I altres persones que han vingut molt il·lusionades pensant, bueno, doncs perquè creuen que això és algo molt positiu per Terrassa...i ha hagut de tot, han hagut algunes persones que són terapeutes, fan classes d’art a, per exemple, en un hospital i també, doncs, tenen un vincle amb l’art i han volgut participar perquè ells per sí mateixos ja creuen en aquestes coses i...bueno, hi hagut de tot, hi hagut molta gent que no està vinculada a l’art i ha respòs lo qual per mi, no sé, jo estic força contenta del projecte en sí...i sí que és una mica estrany perquè és un format de projecte de recerca o és com, això, una investigació però jo estic molt satisfeta.
- Bueno.
M- Bueno.
(Riures)
- Bueno, doncs molt bé, si hi ha un altre cosa, pues no sé, ja ho comentas o...
M- Sí, bueno, en principi és això, el projecte s’acaba aquest diumenge, dissabte fem la festa i al blog, allà pots seguir com s’ha anat creixent el projecte i no ho sé, tens un telèfon a la carta i ja està.
(Riures)
- Vale.
M- Vale.
- Doncs, venga.
M- Molt bé, gràcies.
- De res.
M- Bona nit.
- Bona nit, adéu.
Mireia- Hola, bona nit.
- Hola.
M- És [...]? Puc parlar amb [...]?
- Sí.
M- Sí? Mira truco perquè van enviar una carta certificada fa cosa de quatre setmanes més o menys i et convidàvem a participar en un projecte que és diu El Poder de la Convocatòria, et sona?
- De l’Ajuntament?
M- Sí, de l’Ajuntament .
- Sí.
M- I la idea del projecte era investigar els motius de la gent que convidàvem a participar, tant dels que participaven com dels que no participaven, perquè avui en dia hi ha molts projectes d’art que intenten implicar a gent que no necessariament ha de tenir un vincle amb l’art. I volíem saber, bueno, quin havia sigut el teu motiu per no presentar-te a la convocatòria.
- Perquè quan vaig anar a recollir la carta a correus el dia 28, això era un 26 o un vint-i-cinc, havia passat.
M- Havia passat.
- Sí.
M- Bueno, hi havia un telèfon, de totes maneres, per si tenies algun dubte però si la vols incloure encara estàs a temps de incloure-la, tot i que tanquem el projecte aquest cap de setmana, però.
- Ah! És que jo quan vaig rebre allò es convocava un dia, un dissabte a la Sala Muncunill i ja havia passat! Però, clar, no es deia que estava obert de tal dia a tal dia, saps? Si no que havia d’anar aquell dia.
M- Clar, et va arribar tard la carta, ja ho entenc.
- Jo penso que es va comunicar malament.
M- En principi només era aquell cap de setmana eh, però...
- Clar.
M- Només això, en principi era aquell cap de setmana i potser ens devíem imaginar que algú que li interesses moltíssim ens trucaria, perquè així havia un telèfon de contacte i ens podia trucar en qualsevol moment.
- Bueno, a mi l’art i això m’interessa, que aviam que no és...I de veritat, o sigui, la carta certificada tampoc no tenia sentit. Potser amb una carta normal i corrent jo l’ hauria rebut a casa el dia que tocava, la’hagués obert i hagués pogut anar-hi. La carta certificada em va fer anar expressament a correus, clar, quatre o cinc dies més tard i ja s’havia acabat el termini
M- Ja.
L- No vaig entendre per què era una carta certificada.
M- La carta era certificada perquè ens devíem, només hi havia 64 lletres, i ens devíem assegurar que arribessin a tothom. I per això eren certificades. Va haver cartes que ens les van retornar perquè hi ha persones que han canviat de domicili o senzillament ja no viuen. I aleshores havien de ser cartes certificades. I sí que va ver un parell d’elles que las vam enviar amb el temps molt just. I pot ser que la teva fos aquest cas, perquè ningú més m’ha dit que li hagués arribat tard aquesta carta. Em sap greu. Lo que sí que fem és que aquest dissabte fem la clausura del projecte. Fem una festa a las set de la tarda a la Sala Muncunill, si vols pots vindre a portar la lletra i pots conèixer als altres participants
- Aquest cap de setmana estic fora
M- Ets fora. També tenim un blog on estem explicant com s’està portant a terme el projecte i com està evolucionant. És www.elpoderdelaconvocatoria.blogspot.com
- Diga’m? Com és el blog?
M- El blog és www.elpoderdelaconvocatoria.blogspot.com i allà pots veure una mica en què consisteix el projecte...i no ho sé la Sala Muncunill està oberta de dimarts a diumenge per les tardes de 5 a 9 i dissabte i diumenge al matí de 11 a 2. Si vius al centre i la vols portar. la pots deixar allà.
- Bueno, la lletra la vaig llançar ja!
M- La vas llançar, ja clar, m’imagino.
- Clar.
M- Perquè a què et dediques normalment?
- Perdona?
M- Perquè, si que tens un interès per l’art dius?
- Sí estic en un galeria d’art i faig classes de pintura amb mans lliures i comprem quadres de la galeria i fem exposicions de tant en tant, no?
M- Sí, sí, sí.
- I la veritat, el fet d’enviar una carta certificada va fer que jo en compte de rebre la carta doncs un dijous, me la van deixar a la bústia doncs un dimecres.
M- Sí.
- Doncs jo vaig anar a correus el dilluns següent perquè tens vuit dies per anar a recollir.
M- Clar, perquè tens marge suficient.
L- Clar, vaig anar el dilluns següent a recollir-lo a correus.
M- Clar.
L- I quan vaig anar, doncs això, estava caducat.
M- Clar, clar, clar ja t’entenc. I la galeria és aquí a Terrassa?
L- No, la galeria és de fora
M- Mmsí. Vale, no és que estava pensant....si era d’aquí de Terrassa quina podia ser.
- No. És que és una idea que no sé si aquí a Terrassa existeix, però allà cada tres setmanes hi ha una inauguració d’una exposició. Allavorans ve el pintor, fa una explicació de com ell interpreta l’obra o què l’ha motivat fer aquella obra així o com pinta ell habitualment i això.
M- Sí.
- Llavors, de les obres exposades doncs representa que tu pots... abans de les obres exposades tu pots marcar una quota: jo cada mes vull dedicar 50 euros, el import que tu vulguis i se van acumulant allà i doncs el dia que tu vas a una exposició i veus una obra que t’agrada: mira, aquesta m’agrada! Llavors lo que valgui, segons el pot que tu tinguis acumulat, ja ho tens pagat i la resta que quedi, doncs, t’ho segueixen cobrant a les mateixes quotes que tu pagas o si la obra val 3.000 euros, per exemple, i tu pagas 30 com a molt has de pagar en 18 mesos.
M- Clar, clar, clar.
L- I bueno, és una manera de tenir contacte amb els artistes. I que per comprar una obra no et costa diners perquè, bueno, ho vas fent a poc a poc i llavors no et dónes compte....per exemple, que costa 3.000 euros, doncs no suposa tant. I bueno, està molt bé.
M- I està a Barcelona? o com puc tenir més informació d'aquesta galeria?
- No, bueno, està a Blanes, es diu L’arcada.
M- L’arcada. No, em sembla molt bona idea. (Silenci) Bueno, em sap greu perquè, mira, érem poques persones contades les que tenien una relació amb el context artístic i què potser haguéssiu tingut una motivació, no? Relacionada amb el fet de que esteu implicats, no? En aquest ambient per assistir a la convocatòria i justament, doncs, mira, a anat així.
- Perquè tu que ets del departament de cultura de l’Ajuntament o....?
M- Jo sóc l’artista que fa el projecte i bueno, la idea... jo no pinto, fa temps que vaig canviar la meva forma de treballar. I amb els meus projectes lo que faig és acostar-me a la gent, implicar a les persones, trencar tòpics, fer-los sentir o fer-los viure un moment especial i sempre em quedava el dubte de saber quin és el grau de implicació de la gent o fins a quin punt podem fer participar a les persones, no? Sempre amb aquesta voluntat d’acostar-se als problemes quotidians de la gent, més al dia a dia, de que l’art no sigui tan allunyat. S’estan portant a terme o s’estan fent propostes que intenten això: implicar a gent, no? I a mi em quedava aquest dubte de dir: bueno, hi ha aquest intent per part del artista, per part de l’art també, però realment a la gent li interessa? realment a la gent se la pot motivar? realment a la gent la podem mobilitzar, no? I de quina manera? Si els conviden, participen o no participen? I el projecte, en sí, era això. Era com una espècie de projecte recerca o d’investigació al que us convidava a participar amb aquest motiu de la lletra i era més saber com acabaríeu reaccionant aquestes 64 persones que he convidat, no?
- I la resposta com ha anat?
M- Les persones que han respòs, doncs han respòs molt positivament, hi hagut persones que ho han fet doncs perquè... per educació o per consideració de dir: mira és que jo realment si, si penso en l’esforç de fer aquesta lletra, d’empaquetar-la... del treball que ha costat, doncs, ja només pel fet de rebre-la ja correspon, no? I altres persones que han vingut molt il·lusionades pensant, bueno, doncs perquè creuen que això és algo molt positiu per Terrassa...i ha hagut de tot, han hagut algunes persones que són terapeutes, fan classes d’art a, per exemple, en un hospital i també, doncs, tenen un vincle amb l’art i han volgut participar perquè ells per sí mateixos ja creuen en aquestes coses i...bueno, hi hagut de tot, hi hagut molta gent que no està vinculada a l’art i ha respòs lo qual per mi, no sé, jo estic força contenta del projecte en sí...i sí que és una mica estrany perquè és un format de projecte de recerca o és com, això, una investigació però jo estic molt satisfeta.
- Bueno.
M- Bueno.
(Riures)
- Bueno, doncs molt bé, si hi ha un altre cosa, pues no sé, ja ho comentas o...
M- Sí, bueno, en principi és això, el projecte s’acaba aquest diumenge, dissabte fem la festa i al blog, allà pots seguir com s’ha anat creixent el projecte i no ho sé, tens un telèfon a la carta i ja està.
(Riures)
- Vale.
M- Vale.
- Doncs, venga.
M- Molt bé, gràcies.
- De res.
M- Bona nit.
- Bona nit, adéu.
L de La - entrevista per telèfon 2
- ¿Dígame?
M- ¿Hola? ¿Buenas noches?
- Dígame
M- ¿Está […]?
- ¿Quién es usted?
M- ¿Es usted misma?
- No, ¿quién es usted?
M- A ver, yo llamo yo llamo de un proyecto, le mandamos una carta certificada hace cuatro semanas donde había una letra de pan.
- ¿De quién?
M- Le mandamos una carta certificada del ayuntamiento hace cuatro semanas.
- ¿De qué?
M- Donde le invitábamos a participar en un proyecto que se llama El Poder de la Convocatoria.
- Aquí no recibimos nada.
M- ¿Aquí no recibieron nada?
- No, no, no. Aquí no recibimos nada.
M- ¿Es usted señora Lahuerta?
- No, no, no está, ahora. En estos momentos no está ella, no está.
M- Es que me consta que sí lo recibieron.
- No, pues aquí no se ha recibido nada.
M- De acuerdo, gracias. Adiós.
- Ale adiós
M- ¿Hola? ¿Buenas noches?
- Dígame
M- ¿Está […]?
- ¿Quién es usted?
M- ¿Es usted misma?
- No, ¿quién es usted?
M- A ver, yo llamo yo llamo de un proyecto, le mandamos una carta certificada hace cuatro semanas donde había una letra de pan.
- ¿De quién?
M- Le mandamos una carta certificada del ayuntamiento hace cuatro semanas.
- ¿De qué?
M- Donde le invitábamos a participar en un proyecto que se llama El Poder de la Convocatoria.
- Aquí no recibimos nada.
M- ¿Aquí no recibieron nada?
- No, no, no. Aquí no recibimos nada.
M- ¿Es usted señora Lahuerta?
- No, no, no está, ahora. En estos momentos no está ella, no está.
M- Es que me consta que sí lo recibieron.
- No, pues aquí no se ha recibido nada.
M- De acuerdo, gracias. Adiós.
- Ale adiós
E de Estat- entrevista per telèfon 1
- ¿Dígame?
Mireia- Hola, buenas tardes.
- Buenas tardes.
M- ¿Es la señora [...]?
- Sí, ¿de parte de quien?
M- Me llamo Mireia, no me conoce. Llamo del proyecto El Poder de la Convocatòria del Ayuntamiento.
- ¿Bueno y qué?
M- Quería hablar con el…
(Silencio)….
- Pero del Ayuntamiento….
M- A ver no se preocupe, no es nada grave. Le mandamos una carta a él, un paquete para participar en un proyecto artístico y él la trajo a la Sala Muncunill unos días antes.
- Pero, ¿José [...]?
M- Sí
- Bueno, un momento, a ver…
M- De acuerdo, gracias.
-Vale
José- ¿Dígame?
M- Hola, ¿Señor José?
J- Ehhh.
M- Hola, señor José, ¿me oye bien?
J- Es que no le escucho muy bien pero dígame usted qué quería
M- Llamo del proyecto El Poder de la Convocatòria, le mandamos un paquete hace tres semanas y usted lo dejó en la Sala Muncunill.
J – Es que no escucho muy bien el teléfono ehhh.
M- ¿Me oye ahora mejor?
J- Sí, pero ¿qué pasa conmigo?
M- No, no pasa nada.. Sólo le quería dar las gracias por traer la letra a la Sala Muncunill
J- Ah! ¿Una letra que llevé?
M- Sí, exacto.
J- A sí, no puedo yo porque tengo la mujer mala y no puedo ir a esas cosas .
M- Ya.
J- ¿Me comprende? Ya la recibí y la llevé a la vera del Ayuntamiento y había un señor allí que lo entregué y le dije que no podía…
M- Sí, ya me lo comentó el señor y yo le quería dar las gracias por traer la letra.
J- ¡Nada mujer, muchas gracias a usted!
M- Y le quería preguntar ¿si usted ha participado alguna vez en un proyecto artístico o acostumbra a visitar alguna galería como la Sala Muncunill en Terrassa?
J- No, no, no. Es que sinceramente no tengo lugar, ¿me comprende usted?
M –Sí lo entiendo, lo entiendo.
J- Si, no. Iría gustosamente, pero no puedo.
M –De acuerdo, pues solamente eso señor José muchas gracias.
J- Vale, nada, muchas gracias.
M- Hasta luego, buenas tardes.
Mireia- Hola, buenas tardes.
- Buenas tardes.
M- ¿Es la señora [...]?
- Sí, ¿de parte de quien?
M- Me llamo Mireia, no me conoce. Llamo del proyecto El Poder de la Convocatòria del Ayuntamiento.
- ¿Bueno y qué?
M- Quería hablar con el…
(Silencio)….
- Pero del Ayuntamiento….
M- A ver no se preocupe, no es nada grave. Le mandamos una carta a él, un paquete para participar en un proyecto artístico y él la trajo a la Sala Muncunill unos días antes.
- Pero, ¿José [...]?
M- Sí
- Bueno, un momento, a ver…
M- De acuerdo, gracias.
-Vale
José- ¿Dígame?
M- Hola, ¿Señor José?
J- Ehhh.
M- Hola, señor José, ¿me oye bien?
J- Es que no le escucho muy bien pero dígame usted qué quería
M- Llamo del proyecto El Poder de la Convocatòria, le mandamos un paquete hace tres semanas y usted lo dejó en la Sala Muncunill.
J – Es que no escucho muy bien el teléfono ehhh.
M- ¿Me oye ahora mejor?
J- Sí, pero ¿qué pasa conmigo?
M- No, no pasa nada.. Sólo le quería dar las gracias por traer la letra a la Sala Muncunill
J- Ah! ¿Una letra que llevé?
M- Sí, exacto.
J- A sí, no puedo yo porque tengo la mujer mala y no puedo ir a esas cosas .
M- Ya.
J- ¿Me comprende? Ya la recibí y la llevé a la vera del Ayuntamiento y había un señor allí que lo entregué y le dije que no podía…
M- Sí, ya me lo comentó el señor y yo le quería dar las gracias por traer la letra.
J- ¡Nada mujer, muchas gracias a usted!
M- Y le quería preguntar ¿si usted ha participado alguna vez en un proyecto artístico o acostumbra a visitar alguna galería como la Sala Muncunill en Terrassa?
J- No, no, no. Es que sinceramente no tengo lugar, ¿me comprende usted?
M –Sí lo entiendo, lo entiendo.
J- Si, no. Iría gustosamente, pero no puedo.
M –De acuerdo, pues solamente eso señor José muchas gracias.
J- Vale, nada, muchas gracias.
M- Hasta luego, buenas tardes.
Q de aQuesta – entrevista presencial 24
Diumenge 17.02.08 a les 11:45h
Mireia- Ara estem acabant d'editar les converses amb els assistents i de les persones que no van assistir.
Carme- Bueno...
M- Aleshores, també ja si vas agafar el full de sala, hi ha una pàgina web, bueno, un blog on estic explicant... bueno, estic explicant tot això.
C-Mmmsí. No, al blog no he entrat, eh.. El full de sala sí que me'l vaig llegir, però al blog no he entrat.
M- Mmmh. Per mi el blog és bastant significatiu perquè és una forma, també, de treure'l de...del context de Terrassa, no? Perquè crec que... bueno, aquests resultats es poden... potser hi ha gent de Barcelona que pot estar interessada en veure com ha reacciona la gent de Terrassa o... o, o... gent d'altres llocs, no?
C- Mmsí.
M- O sigui que també té aquesta vessant de que es pot trespolar aquesta situació a una altra ciutat, potser no? O pendre com una referència, perquè també passa que les propostes artístiques es valores depenent de l'assistència de la gent. El Carles mateix, el conserge, ell compta quanta gent ve... I és moltes vegades...
C- Entra.
M- ...a visitar una exposició. I és moltes vegades un dels motius per a cancel·lar programació, no? Per assistència, no tant per qualitat... és, és problemàtic perquè sempre hi ha com aquesta qüestió més pública de l'art... però també és un context molt específic I no tothom el segueix, tot i que per altre banda crec que està bé que hi hagi gent que se’l prengui a la seva manera i n’hi hagi que el tinguin com a hobby…
C- Mmmsí.
M- Vull dir, que és molt plural.
C- Però buneo, suposo que és això, no? Que una cosa és com a hobby i una altra que… que es faci una altra exposició, no? que d’alguna manera s’ha de baremar, dic jo, l’interès que pot tenir, no?
M- Sí, sí, sí. I clar quin criteri fas servir per a baremar aquest interès.
C- Perquè a més a més, la programació d’aquí és pública diguem-ne.
M- Sí.
C- Va amb subvenció pública, no? Encara més, perquè si fos una galeria teva, mira, com si no entra ningú, no?
Acompanyant- Inverteixes tu en el teu projecte i ja està.
M- Clar. Exacte, però no sé si és aquesta la manera…
I bueno, et va arribar bastant tard la carta, oi?
Carme- Mira, jo és que em vaig trobar l’avís de....jo no estic en tot el dia a casa, eh?
M- Clar, ja m'ho imagino.
C- Em vaig trobar l’avís de correus a la bústia, i era dissabte i vaig anar dilluns a recollir-la. I havia sigut aquell cap de setmana. I per això quan vaig obrir la carta vaig veure que havia un telèfon i vaig trucar i vaig deixar un missatge. I vaig parlar amb una companya teva....
M- Sí. Amb la María: és una noia que m’ajuda.
C- I aleshores em va explicar això, no? Que bueno, però que no passava res, que encara havia uns dies per portar-ho, que també ja us havíeu trobat poder amb més gent que li havia arribat tard i tot això, eh?
M- Sí, sí, sí.
C- I aleshores a partir d’aquí ja va ser quan vaig parlar amb tu…bueno vaig portar la lletra, vaig parlar amb tu i aquí estic.
M- La lletra ja la vem, vem posar… s’ha trencat un mica perquè ja començava a estar molt seca i a vegades és difícil de treure-la.
C- És com de pa bimbo, no?
M- Sí, és de pa de motlle, sí (Riures) Per mi és un material molt quotidià. I m’agradava també el fet que s’acabessin trencant, destruint perquè lo important també és aquest feedback vostre. Vull dir, la lletra és un ganxo, és un motiu per, per, per demanar-vos aquesta col·laboració, en realitat no té més importància. A mi m’agrada el fet de que acabi sent un material que acabi destruint-se, no? Acabi fent-se malbé. I en aquest cas no perquè està sec, no? Però a vegades agafen fongs, no? (Riures) Bueno, personalment treballo bastant amb el menjar en els altres projectes o sigui també és un tic que tinc, no?
C- Molt bé.
M- Pues això. No sé quina edat tens, Carme?
C- Jo tinc 39 anys.
M- 39 anys.
C- Visc a Terrassa i sóc de Terrassa, perquè… I no sé, què més necessites?
M- A què et dediques?
C- Sóc administrativa, treballo al Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia, no sé si coneixes, és una escola de fotografia i multimèdia de la UPC.
M- Sí, conec.
C- Doncs treballo allà. He vist que ara fa una exposició el Sergi Botella, no? Que va ser alumne de l’escola.
M- Sí, tanca el cicle. El Sergi...bueno, som bons companys, va estar, no sé si ho saps, però va estar treballant a Hangar fa anys… ho va deixar, va anar a Berlín…
C- Això no ho sabia.
M- …i ara fa relativament poc que ha tornat.
C- Molt bé.
M- I res, després hi ha el Juanjo, que no sé si el coneixes,entre mig. I també fa una proposta, fa un manipulació de software en viu… i fa, és que no el veuré exactament, però sé que fa unes projeccions i té bona pinta. No t’ ho sé descriure exactament perquè no conec molt el treball del Juanjo, però sé que està fent un treball molt interessant i que treballa amb software
C- Mmmsí. Aleshores és una mica un projecte multimèdia, no?
M- Sí.
C- Molt bé.
M- Ell s’ha especialitzat molt en aquesta branca.
C- En temes de vídeo en temps real, no? Per el que m’estàs dient, una mica?
M- No és ben bé vídeo.
C- No és ben bé vídeo.
M- No, no però no t’ho sé explicar tampoc.
C- Mmsí. Molt bé. Doncs treballo allà, fa molts anys que treballo a l’escola aquesta. I a part d’això, a les tardes estudio.
M- Què estàs estudiant?
C- Estic fent un màster a la Pompeu, que és de Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament.
M- Ah! El conec.
C- Sí, el coneixes?
M- Tinc una noia, s’ho va estar mirant. Al final no sé si va fer el màster o el doctorat però el programa era molt similar.
C- Bueno, és el primer que han adaptat el tema de Bolonya i ara per accedir al doctorat primer has de fer el màster. Lo que abans eren el cursos de doctorat ara es regulen a través del màster. I res, jo he començat aquest any i bueno, a veure què passa.
M- O sigui que ets bastant inquieta a nivell cultural, diguéssim?
C- Bueno, no…no et sabria dir, suposo que sí però vaja tampoc, crec que el normal o el que a mi em sembla el normal, però tampoc… això de la normalitat de vegades és una mica....Sempre he sigut així, vull dir què no és una cosa nova, no? Però sí. Sí que crec que si vosaltres feu un esforç per fer… en aquest cas és una exposició com interactiva, no?
M- Sí, sí, és així.
C- Doncs clar, també em sap greu que, si necessiteu que la gent s’impliqui, jo entenc que darrere d’això hi ha un treball teu personal, suposo: de planificació, de pensar com ho faràs… I crec que és una pena que no tinguis feedback. I això és el que em va fer, bueno, pues trucar quan vaig recollir la lletra, no? Perquè si fos jo la que estigues al teu lloc i no em truqués ningú o tothom passés pensaria: jolín. O sigui, crec que és una falta de respecte per tu i per la teva feina i....(silenci) per això, per això et vaig trucar, malgrat que estava fora de plaç y tot plegat.
M- Home! Heu sigut moltes persones que heu respòs justament per aquest posar-se en el meu lloc, no? I per entendre que el feedback és important, no? I crec que en el fons… Bueno, jo estic molt agraïda, moltíssim. A més, tenia moltes ganes de portar a terme aquest projecte, perquè per mi era una preocupació real entendre com és un feedback en aquest cas. Clar! És un projecte molt concret, la col·laboració és molt puntual, no és una col·laboració molt llarga… però això em dóna peu a entendre que en altres projectes si la col·laboració hagués de ser més dilatada, podria ser possible, no?
C- Mmsí.
M- I també et fa creure que no només aquest projecte, sinó molts d’altres projectes són un esforç col·lectiu, no? I el fet de que molta gent que no coneixeu, que potser inclús altres no han vingut mai a la Sala Muncunill o no acostumen a tenir contacte amb l’art, perquè és molt específic han respòs, no?
C- Mmsí.
M- I només per això, clar, jo em sento molt agraïda
C- Clar. Només per això val la pena suposo, no? Diguem l’esforç de...
M- Sí. Sí, ha sigut molt d’esforç, clar, evidentment. Però, però… sempre hi ha aquesta recompensa, no?
Aquesta companya que et deia fa fer el doctorat, va començar fa dos anys i sí que era de Literatura Comparada i...bueno...
C- I el que me comentaves abans del temps lliure, tenir temps lliure ara és no 0, -4 (riures) Perquè és que no...
M- Clar, deus de estar molt ocupada. És que és molta feina.
C- Sí, la veritat és que més del que em pensava, saps? Un de vegades no calibra molt bé l’esforç que suposarà fer una cosa o el calibra en base a... No sé…jo no recordo aquesta sensació d’esforç quan estudiava la carrera, per exemple, i clar, això repercuteix en el meu temps lliure, no? Saps? Ara em dedico a llegir, a llegir, a llegir i de tant en tant a anar al cinema i el que sí que intento és, bueno, pues dissabtes anar a sopar amb els amics, no? Per no perdre una mica...bueno, el contacte perquè és que si no seria tremendo, no? I bé. No, no és un impàs d’un temps així i ja està. I bueno, també té la seva recompensa, no? També té la seva recompensa. I també era el moment de fer-ho ara perquè, bueno, la vida va canviant i poder més endavant no podré i el volia fer i, vull dir, el meu temps lliure, lliure està sacrificat a això però per mi té la seva recompensa, no?
M- Home i crec que també és molt significatiu, no? Que potser trobes gent de vint llargs, trenta pocs que sí que estan fent màsters, però si comences a anar més enllà vas trobant menys gent de certa edat, no?
C- Sí, sí. La gent en general és…sí, pues, de vint i pico. Gent que ha acabat la carrera fa relativament poc i, mira, vol fer el doctorat o vol ampliar els seus coneixements i ja està, no? La gent més gran és més complicat, no hi ha tant de temps, no n’hi ha perquè la vida es complica d’alguna manera, no?
M- No hi ha tanta disponibilitat. Bueno, doncs crec que més o menys, potser la última pregunta és… aviam com te la plantejo a tu: és que si creus què o quina estratègia, o com l’art creus que s’hauria d’acostar més a la gent; si es que ho hauria de fer. Hi ha persones que m’han dit que potser hauria de canviar o s’hauria d’afegir una educació artística en el sistema pedagògic; que la comunicació és clau en aquest aspecte… No sé, se t’acut alguna forma de que més gent s’acostés a l’art o de que l’art s’acostés a la gent i fomentés un interès? O despertés un interès?
C- Jo crec que la comunicació és important perquè de vegades es fan coses que ni te n’enteres o quan te n’enteres ja han passat. Aleshores és important publicitar-ho un munt, no? Crec jo. Això per una banda, no? Perquè si algú està interessat, com a mínim, que li arribi la informació per a dir-ho d’alguna manera, no?
M- Mmsí.
C- I després per una altra banda, suposo que tot depèn del tipo d’art que es faci també, no? O sigui, el Museu Picasso sempre està super pleníssim o...saps? Amb la gent més jove o un tipo d’art no tant acadèmic, i poder l’exemple de Picasso potser no sigui el més acadèmic, no? ..però tan consagrat. Sí que és important, bueno… perquè a mi em passa eh, sapiguer què vas a veure en el sentit d’una mica de coneixement del que vas a veure, no? Perquè si no, si vas a veure una cosa i no li trobes el sentit, doncs probablement no t’interessa i la propera vegada no hi aniràs. Aleshores amb el tipo, pues això, d’art més d’instal·lacions o... no sé, l’art multimèdia que és més nou o aquests tipus de proposta que fas tu, no? Que, bueno, és un altre tipus d’art, no? No és el del quadre penjat a la paret. Sí que crec que és necessària una educació. No tinc ni idea de com es podria fer, saps? Això no ho sé perquè… sí, pues a través de l’escola suposo. Però tampoc tinc molt clar que amb això n’hi hagi prou o que a tothom li pugui interessar... No, no sé com, no sé com es podria fer, ehhh?
M- Clar, i no a tothom li ha d’interessar tampoc.
C- Per això, per això.
M- Vull dir que en el fons…
C- Aleshores, clar, potser això planteja una paradoxa. En el sentit de què a qui li interessa ja s’espavila per veure què és això i qui no, pues simplement no li interessa i ja està! Igual que a mi no m’interessa el futbol, per exemple, i m’és igual!
M- I d’informació n’hi ha a punta pala...
C- Saps! Ho veig… no ho sé, no se m’acut com. Jo crec que aquestes dues coses són importants, sobretot la difusió, sobretot la difusió. Perquè si algú sent algun mínim de curiositat, saps? Que sàpiga que hi ha pues a aquest lloc això, a l’altre...Que no dic que no se’n faci, eh? …Però tampoc sé com es podria fer perquè arribés a més gent. Perquè clar, si a tu ja t’interessa, tu ja entres i t’inscrius i t’arriba la informació a tu personalment.
M- Clar. Ja estàs al tanto...
C- Clar. És complicat el tema eh? No sé… no, no veig molt com. I sobretot, ja et dic, amb aquest tipus d’art més contemporani, no?
M- Sí, que és fa estrany moltes vegades si no el segueixes
C- Es fa estrany. Es fa molt estrany, no? Perquè clar, vas a un lloc i veus una instal·lació i dius: ostres és que jo no sé això...
M- Clar. No, no, no ho entens.
C- Clar. Aleshores si coneixes una mica, ni que sigui el concepte de què hi ha al derrera de tot això, com a mínim pots trobar una mica el què. O no trobar-li, però li veus més el sentit.
M- Clar, sí aquest ajuda a vegades, no? De saber una mica el concepte, no? O de què parteix per…
C- Clar. Si no és que realment, bueno, suposo que per la capacitat crítica de l’art està...no? Està com desenganxat de la vida quotidiana. Lo qual dius: ostres! Porto mig hora i no entenc res! Què estic veient? No ho sé, és una cosa rara…
(Riures)
M- Sí. Té aquesta cosa. És una paradoxa de fet, perquè es desenganxa però a la vegada s’hi vol enganxar altre cop.
C- Sí. Per això et dic, que… això és intrínsec, no?.. al món de l’art, una mica…
(Riures)
C-… i aleshores és aquell lloc de, mmm, per on, no?
M- Sí, sí, sí.
C- Per on?
M- Mmm. Bueno, doncs ja està Carme. Mmm…
C- Molt bé!
M- Et donaré el diploma
(Riures)
[…]
C- Però sí que m’agradaria… el llibret el dones als participants o es queda aquí?
M- Mmm, en principi els recollirem i farem com una edició especial, però te’n puc donar un exemplar.
C- Sí. És que em faria gràcia.
M- Em dones la teva adreça, me l’escrius? És que mira. Et diria de quedar, però si dissabte no vindràs, jo…
[…]
C- Tu ets estudiant de Belles Arts, o?
M- Jo ara mateix vaig acabar el DEA a l’octubre. I vaig acabar… no sé si has sentit a parlar del Programa d’Estudis Independents del MACBA.
C- No
M- Està molt be. Coneixes el Xavier Antich i el Manel Asensi?
C- De nom. De nom el Manel Asensi.
M- Doncs així explicat a lo bruto és un programa que, que es porta… va començar la primera promoció al 2005, que es quan, mmm… vaig començar. I és això, es diu Programa d’Estudis Independents perquè vol ser una espècie de postgrau, que no vol estar vinculat al sistema universitari… ara potser sí, perquè potser estarà homolgat per una universitat d’estats units, i vol ser com una branca alternativa per a generar pensament crític.
[…]
M- Doncs molt bé. Que vagi molt bé el màster.
C- Això espero.
[…]
Mireia- Ara estem acabant d'editar les converses amb els assistents i de les persones que no van assistir.
Carme- Bueno...
M- Aleshores, també ja si vas agafar el full de sala, hi ha una pàgina web, bueno, un blog on estic explicant... bueno, estic explicant tot això.
C-Mmmsí. No, al blog no he entrat, eh.. El full de sala sí que me'l vaig llegir, però al blog no he entrat.
M- Mmmh. Per mi el blog és bastant significatiu perquè és una forma, també, de treure'l de...del context de Terrassa, no? Perquè crec que... bueno, aquests resultats es poden... potser hi ha gent de Barcelona que pot estar interessada en veure com ha reacciona la gent de Terrassa o... o, o... gent d'altres llocs, no?
C- Mmsí.
M- O sigui que també té aquesta vessant de que es pot trespolar aquesta situació a una altra ciutat, potser no? O pendre com una referència, perquè també passa que les propostes artístiques es valores depenent de l'assistència de la gent. El Carles mateix, el conserge, ell compta quanta gent ve... I és moltes vegades...
C- Entra.
M- ...a visitar una exposició. I és moltes vegades un dels motius per a cancel·lar programació, no? Per assistència, no tant per qualitat... és, és problemàtic perquè sempre hi ha com aquesta qüestió més pública de l'art... però també és un context molt específic I no tothom el segueix, tot i que per altre banda crec que està bé que hi hagi gent que se’l prengui a la seva manera i n’hi hagi que el tinguin com a hobby…
C- Mmmsí.
M- Vull dir, que és molt plural.
C- Però buneo, suposo que és això, no? Que una cosa és com a hobby i una altra que… que es faci una altra exposició, no? que d’alguna manera s’ha de baremar, dic jo, l’interès que pot tenir, no?
M- Sí, sí, sí. I clar quin criteri fas servir per a baremar aquest interès.
C- Perquè a més a més, la programació d’aquí és pública diguem-ne.
M- Sí.
C- Va amb subvenció pública, no? Encara més, perquè si fos una galeria teva, mira, com si no entra ningú, no?
Acompanyant- Inverteixes tu en el teu projecte i ja està.
M- Clar. Exacte, però no sé si és aquesta la manera…
I bueno, et va arribar bastant tard la carta, oi?
Carme- Mira, jo és que em vaig trobar l’avís de....jo no estic en tot el dia a casa, eh?
M- Clar, ja m'ho imagino.
C- Em vaig trobar l’avís de correus a la bústia, i era dissabte i vaig anar dilluns a recollir-la. I havia sigut aquell cap de setmana. I per això quan vaig obrir la carta vaig veure que havia un telèfon i vaig trucar i vaig deixar un missatge. I vaig parlar amb una companya teva....
M- Sí. Amb la María: és una noia que m’ajuda.
C- I aleshores em va explicar això, no? Que bueno, però que no passava res, que encara havia uns dies per portar-ho, que també ja us havíeu trobat poder amb més gent que li havia arribat tard i tot això, eh?
M- Sí, sí, sí.
C- I aleshores a partir d’aquí ja va ser quan vaig parlar amb tu…bueno vaig portar la lletra, vaig parlar amb tu i aquí estic.
M- La lletra ja la vem, vem posar… s’ha trencat un mica perquè ja començava a estar molt seca i a vegades és difícil de treure-la.
C- És com de pa bimbo, no?
M- Sí, és de pa de motlle, sí (Riures) Per mi és un material molt quotidià. I m’agradava també el fet que s’acabessin trencant, destruint perquè lo important també és aquest feedback vostre. Vull dir, la lletra és un ganxo, és un motiu per, per, per demanar-vos aquesta col·laboració, en realitat no té més importància. A mi m’agrada el fet de que acabi sent un material que acabi destruint-se, no? Acabi fent-se malbé. I en aquest cas no perquè està sec, no? Però a vegades agafen fongs, no? (Riures) Bueno, personalment treballo bastant amb el menjar en els altres projectes o sigui també és un tic que tinc, no?
C- Molt bé.
M- Pues això. No sé quina edat tens, Carme?
C- Jo tinc 39 anys.
M- 39 anys.
C- Visc a Terrassa i sóc de Terrassa, perquè… I no sé, què més necessites?
M- A què et dediques?
C- Sóc administrativa, treballo al Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia, no sé si coneixes, és una escola de fotografia i multimèdia de la UPC.
M- Sí, conec.
C- Doncs treballo allà. He vist que ara fa una exposició el Sergi Botella, no? Que va ser alumne de l’escola.
M- Sí, tanca el cicle. El Sergi...bueno, som bons companys, va estar, no sé si ho saps, però va estar treballant a Hangar fa anys… ho va deixar, va anar a Berlín…
C- Això no ho sabia.
M- …i ara fa relativament poc que ha tornat.
C- Molt bé.
M- I res, després hi ha el Juanjo, que no sé si el coneixes,entre mig. I també fa una proposta, fa un manipulació de software en viu… i fa, és que no el veuré exactament, però sé que fa unes projeccions i té bona pinta. No t’ ho sé descriure exactament perquè no conec molt el treball del Juanjo, però sé que està fent un treball molt interessant i que treballa amb software
C- Mmmsí. Aleshores és una mica un projecte multimèdia, no?
M- Sí.
C- Molt bé.
M- Ell s’ha especialitzat molt en aquesta branca.
C- En temes de vídeo en temps real, no? Per el que m’estàs dient, una mica?
M- No és ben bé vídeo.
C- No és ben bé vídeo.
M- No, no però no t’ho sé explicar tampoc.
C- Mmsí. Molt bé. Doncs treballo allà, fa molts anys que treballo a l’escola aquesta. I a part d’això, a les tardes estudio.
M- Què estàs estudiant?
C- Estic fent un màster a la Pompeu, que és de Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament.
M- Ah! El conec.
C- Sí, el coneixes?
M- Tinc una noia, s’ho va estar mirant. Al final no sé si va fer el màster o el doctorat però el programa era molt similar.
C- Bueno, és el primer que han adaptat el tema de Bolonya i ara per accedir al doctorat primer has de fer el màster. Lo que abans eren el cursos de doctorat ara es regulen a través del màster. I res, jo he començat aquest any i bueno, a veure què passa.
M- O sigui que ets bastant inquieta a nivell cultural, diguéssim?
C- Bueno, no…no et sabria dir, suposo que sí però vaja tampoc, crec que el normal o el que a mi em sembla el normal, però tampoc… això de la normalitat de vegades és una mica....Sempre he sigut així, vull dir què no és una cosa nova, no? Però sí. Sí que crec que si vosaltres feu un esforç per fer… en aquest cas és una exposició com interactiva, no?
M- Sí, sí, és així.
C- Doncs clar, també em sap greu que, si necessiteu que la gent s’impliqui, jo entenc que darrere d’això hi ha un treball teu personal, suposo: de planificació, de pensar com ho faràs… I crec que és una pena que no tinguis feedback. I això és el que em va fer, bueno, pues trucar quan vaig recollir la lletra, no? Perquè si fos jo la que estigues al teu lloc i no em truqués ningú o tothom passés pensaria: jolín. O sigui, crec que és una falta de respecte per tu i per la teva feina i....(silenci) per això, per això et vaig trucar, malgrat que estava fora de plaç y tot plegat.
M- Home! Heu sigut moltes persones que heu respòs justament per aquest posar-se en el meu lloc, no? I per entendre que el feedback és important, no? I crec que en el fons… Bueno, jo estic molt agraïda, moltíssim. A més, tenia moltes ganes de portar a terme aquest projecte, perquè per mi era una preocupació real entendre com és un feedback en aquest cas. Clar! És un projecte molt concret, la col·laboració és molt puntual, no és una col·laboració molt llarga… però això em dóna peu a entendre que en altres projectes si la col·laboració hagués de ser més dilatada, podria ser possible, no?
C- Mmsí.
M- I també et fa creure que no només aquest projecte, sinó molts d’altres projectes són un esforç col·lectiu, no? I el fet de que molta gent que no coneixeu, que potser inclús altres no han vingut mai a la Sala Muncunill o no acostumen a tenir contacte amb l’art, perquè és molt específic han respòs, no?
C- Mmsí.
M- I només per això, clar, jo em sento molt agraïda
C- Clar. Només per això val la pena suposo, no? Diguem l’esforç de...
M- Sí. Sí, ha sigut molt d’esforç, clar, evidentment. Però, però… sempre hi ha aquesta recompensa, no?
Aquesta companya que et deia fa fer el doctorat, va començar fa dos anys i sí que era de Literatura Comparada i...bueno...
C- I el que me comentaves abans del temps lliure, tenir temps lliure ara és no 0, -4 (riures) Perquè és que no...
M- Clar, deus de estar molt ocupada. És que és molta feina.
C- Sí, la veritat és que més del que em pensava, saps? Un de vegades no calibra molt bé l’esforç que suposarà fer una cosa o el calibra en base a... No sé…jo no recordo aquesta sensació d’esforç quan estudiava la carrera, per exemple, i clar, això repercuteix en el meu temps lliure, no? Saps? Ara em dedico a llegir, a llegir, a llegir i de tant en tant a anar al cinema i el que sí que intento és, bueno, pues dissabtes anar a sopar amb els amics, no? Per no perdre una mica...bueno, el contacte perquè és que si no seria tremendo, no? I bé. No, no és un impàs d’un temps així i ja està. I bueno, també té la seva recompensa, no? També té la seva recompensa. I també era el moment de fer-ho ara perquè, bueno, la vida va canviant i poder més endavant no podré i el volia fer i, vull dir, el meu temps lliure, lliure està sacrificat a això però per mi té la seva recompensa, no?
M- Home i crec que també és molt significatiu, no? Que potser trobes gent de vint llargs, trenta pocs que sí que estan fent màsters, però si comences a anar més enllà vas trobant menys gent de certa edat, no?
C- Sí, sí. La gent en general és…sí, pues, de vint i pico. Gent que ha acabat la carrera fa relativament poc i, mira, vol fer el doctorat o vol ampliar els seus coneixements i ja està, no? La gent més gran és més complicat, no hi ha tant de temps, no n’hi ha perquè la vida es complica d’alguna manera, no?
M- No hi ha tanta disponibilitat. Bueno, doncs crec que més o menys, potser la última pregunta és… aviam com te la plantejo a tu: és que si creus què o quina estratègia, o com l’art creus que s’hauria d’acostar més a la gent; si es que ho hauria de fer. Hi ha persones que m’han dit que potser hauria de canviar o s’hauria d’afegir una educació artística en el sistema pedagògic; que la comunicació és clau en aquest aspecte… No sé, se t’acut alguna forma de que més gent s’acostés a l’art o de que l’art s’acostés a la gent i fomentés un interès? O despertés un interès?
C- Jo crec que la comunicació és important perquè de vegades es fan coses que ni te n’enteres o quan te n’enteres ja han passat. Aleshores és important publicitar-ho un munt, no? Crec jo. Això per una banda, no? Perquè si algú està interessat, com a mínim, que li arribi la informació per a dir-ho d’alguna manera, no?
M- Mmsí.
C- I després per una altra banda, suposo que tot depèn del tipo d’art que es faci també, no? O sigui, el Museu Picasso sempre està super pleníssim o...saps? Amb la gent més jove o un tipo d’art no tant acadèmic, i poder l’exemple de Picasso potser no sigui el més acadèmic, no? ..però tan consagrat. Sí que és important, bueno… perquè a mi em passa eh, sapiguer què vas a veure en el sentit d’una mica de coneixement del que vas a veure, no? Perquè si no, si vas a veure una cosa i no li trobes el sentit, doncs probablement no t’interessa i la propera vegada no hi aniràs. Aleshores amb el tipo, pues això, d’art més d’instal·lacions o... no sé, l’art multimèdia que és més nou o aquests tipus de proposta que fas tu, no? Que, bueno, és un altre tipus d’art, no? No és el del quadre penjat a la paret. Sí que crec que és necessària una educació. No tinc ni idea de com es podria fer, saps? Això no ho sé perquè… sí, pues a través de l’escola suposo. Però tampoc tinc molt clar que amb això n’hi hagi prou o que a tothom li pugui interessar... No, no sé com, no sé com es podria fer, ehhh?
M- Clar, i no a tothom li ha d’interessar tampoc.
C- Per això, per això.
M- Vull dir que en el fons…
C- Aleshores, clar, potser això planteja una paradoxa. En el sentit de què a qui li interessa ja s’espavila per veure què és això i qui no, pues simplement no li interessa i ja està! Igual que a mi no m’interessa el futbol, per exemple, i m’és igual!
M- I d’informació n’hi ha a punta pala...
C- Saps! Ho veig… no ho sé, no se m’acut com. Jo crec que aquestes dues coses són importants, sobretot la difusió, sobretot la difusió. Perquè si algú sent algun mínim de curiositat, saps? Que sàpiga que hi ha pues a aquest lloc això, a l’altre...Que no dic que no se’n faci, eh? …Però tampoc sé com es podria fer perquè arribés a més gent. Perquè clar, si a tu ja t’interessa, tu ja entres i t’inscrius i t’arriba la informació a tu personalment.
M- Clar. Ja estàs al tanto...
C- Clar. És complicat el tema eh? No sé… no, no veig molt com. I sobretot, ja et dic, amb aquest tipus d’art més contemporani, no?
M- Sí, que és fa estrany moltes vegades si no el segueixes
C- Es fa estrany. Es fa molt estrany, no? Perquè clar, vas a un lloc i veus una instal·lació i dius: ostres és que jo no sé això...
M- Clar. No, no, no ho entens.
C- Clar. Aleshores si coneixes una mica, ni que sigui el concepte de què hi ha al derrera de tot això, com a mínim pots trobar una mica el què. O no trobar-li, però li veus més el sentit.
M- Clar, sí aquest ajuda a vegades, no? De saber una mica el concepte, no? O de què parteix per…
C- Clar. Si no és que realment, bueno, suposo que per la capacitat crítica de l’art està...no? Està com desenganxat de la vida quotidiana. Lo qual dius: ostres! Porto mig hora i no entenc res! Què estic veient? No ho sé, és una cosa rara…
(Riures)
M- Sí. Té aquesta cosa. És una paradoxa de fet, perquè es desenganxa però a la vegada s’hi vol enganxar altre cop.
C- Sí. Per això et dic, que… això és intrínsec, no?.. al món de l’art, una mica…
(Riures)
C-… i aleshores és aquell lloc de, mmm, per on, no?
M- Sí, sí, sí.
C- Per on?
M- Mmm. Bueno, doncs ja està Carme. Mmm…
C- Molt bé!
M- Et donaré el diploma
(Riures)
[…]
C- Però sí que m’agradaria… el llibret el dones als participants o es queda aquí?
M- Mmm, en principi els recollirem i farem com una edició especial, però te’n puc donar un exemplar.
C- Sí. És que em faria gràcia.
M- Em dones la teva adreça, me l’escrius? És que mira. Et diria de quedar, però si dissabte no vindràs, jo…
[…]
C- Tu ets estudiant de Belles Arts, o?
M- Jo ara mateix vaig acabar el DEA a l’octubre. I vaig acabar… no sé si has sentit a parlar del Programa d’Estudis Independents del MACBA.
C- No
M- Està molt be. Coneixes el Xavier Antich i el Manel Asensi?
C- De nom. De nom el Manel Asensi.
M- Doncs així explicat a lo bruto és un programa que, que es porta… va començar la primera promoció al 2005, que es quan, mmm… vaig començar. I és això, es diu Programa d’Estudis Independents perquè vol ser una espècie de postgrau, que no vol estar vinculat al sistema universitari… ara potser sí, perquè potser estarà homolgat per una universitat d’estats units, i vol ser com una branca alternativa per a generar pensament crític.
[…]
M- Doncs molt bé. Que vagi molt bé el màster.
C- Això espero.
[…]
T de projecTe - entrevista presencial 23
Diumenge a les 20:42h
Mireia- Així la lletra et va arribar a tu?
Anna- La lletra va arribar al meu nom.
M- Al teu nom. Com et dius?
A- Anna [...]
M- Vale. És per buscar....és que donem un diploma, a la gent que veniu, és un petit agraïment. Quina edat tens Anna Maria?
A- 51.
M- I com ocupes el teu temps lliure... perquè tens algun vincle amb les arts plàstiques o les arts visuals..?
A- Sí, si que m’agraden.
M- Acostumeu, aleshores, a vindre aquí a La Sala Muncunill o?
A- Sí, sí que anem a veure galeries o exposicions d’aquestes. I ens agrada l’art a tots dos.
M- Quins tipus d’artistes us acostumen a agradar o quin tipo d’art us acostuma a agradar?
A- Penso que el ventall és bastant ampli: des de passant per Kandinsky o Gaudí o a... per mi no definiria només a un.
Mere- Sí, jo tampoc.
A- Amb un sol artista o una sola línea d’art.
Me- És més el que et mogui, t’impacti, una mica més i la forma més...
M- Una mica lo que arribi, no?
Me- Sí, sí.
A- Sí. Exactament, tot l’art que pugui expressar una miqueta el sentiment i la emoció i el que hi ha a darrere d’allò que...no simplement una imatge freda sense que darrere no expressi res, no. Una miqueta...que arribi. Que pugui dir alguna cosa.
M- Clar. Que comuniqui,no? Que realment transmeti. Però, per exemple, si que havies seguit Processos Oberts em deies abans?
A- Sí. Poquet eh, per això... però si que vam venir a veure’l, van estar allò...però...
M- Són projectes complicats, potser...
A- Sí.
M- No sé si et van arribar o...?
A- Bueno, d’un n’hi do lo que hi havia aquí... vam estar mirant l’exposició que hi havia aquí dintre.
Me- L’exposició van veure alguna cosa.
A- Sí, sí, n’hi havia....però ben bé molt record d’exactament de tota l’exposició i el què i el com, no. Sé que hi havia no, sé que hi havia moltes coses... de molta gent, no? Si no vaig confosa.
M- Sí, perquè són varis artistes...
A- Exactament! Sí, el que penso que després no sé què se’n va fer... Era tot un... que no el vaig anar seguint...
M- Sí, és un treball de diversos mesos...
A- Vam veure’l però no van seguir tot el...procés.
M- El desenvolupament, no?
Me- Sí, com a estructures i muntatges així...jo tampoc hi entro en aquestes dinàmiques...Quan era a l’escola [es refereix a l’Escola d’Arts i Oficis] jo he participat en coses perquè es feien a l’escola, una mica tota aquesta imatge de que... per anar a buscar-la no.
M- Bueno, és una qüestió de llenguatge no?
Me- Sí, sí.
M- De què a què estem més acostumats o què ens interessa més, no?
Me- Mmsí. Una mica em passa que l’art actualment... a mí personalment em deixa bastant fred, no sé..
M- Mmsí
Me- És com distant, és una sensació de distància. Que no saps arribar a aquest mitjà. No sé.
M- Ja. Bueno, jo crec que, potser són altres formes de treballar, no? Les coses van canviant i... potser...
Me- Sí, sí. I tu ja tens un estereotip també d’una manera d’expressar i una feina. I estàs en una època tu personalment i conforme avança el món, d’alguna forma tu vius un procés, no? I les maneres, no sé, totes les tenim una mica al cap... i tampoc te toca. A mi... jo em sento lluny de l’art.
M- Mmm... bueno, no sé si ben bé...04.22
Me- Bueno és personal ehh, no és una cosa que sigui la realitat social sinó que és una percepció...
M- És una sensació també.
Me- Sí.
M- Acostumeu a llegir? Teniu algun llibre així que digueu...? Acostumeu a llegir o potser teniu algun llibre que diguis, mira: aquest llibre realment m’ha interessat o m’ha marcat una mica o potser no... o en teniu depenent de la època vital, no?
A- Sí, tinc varios llibres (Riu)... i molts lligats amb temes, com poden ser d’emocions com temes de dol, mmmm no, no...
Me- Sí. Precisament de personal, molt.
A- Sí
Me- M’interessa molt l’aspecte personal intern, no?
M- Mmmsí.
A- I l’art també també com a procés... que dóna creixement
M- Creixement
Me- Com a procés. És molt clau.
A- Provoca...
M- Sí, no ens eduquen per créixer interiorment
Me- No.
M- I és un treball que l’hem de fer nosaltres.
A- I allavons l’art ajuda moltíssim amb això.
Me- Amb això.
M- En tenim un exemple aquí al costat no? [Es refereix a Joan Miró] (Riu)
Me- Sí, sí, sí.
A- Tant en la pintura com en l’escultura, no? És igual, no? la vessant que...
Me- És cultivar l’ànima a través...L’art cultiva l’ànima. En els nens i en...en tothom...
M- I sensibilitza cap a altres temes...
Me- I tant, i tant. És una bona eina per afinar el instrument de dintre.
M- Home jo... Sí, jo considero que és una eina necessària.
Me- Mmmsí.
A- Em costa, personalment. Em costa més d’entrar en un art més provocador, per, per provocar, no? Per veure que....aquest provocador tirant a agressiu, no? Aquest art sovint....no acabo de veure ben bé el per què, no? Tot i que l’art en sí desvetlla, provoca i mou moltes coses... aquest que esdevé tant així a mi...(silenci)
M- Clar, sembla més una cosa reaccionaria, que reacciona, no?
A- Sí, és com una cosa més....tant, tant, tant de qui ho està fent, tot i que ho faci por provocar a la gent i per despertar... o sigui, ho veig més com un procés molt com de qui ho està fent.
M- Ja
A- I en canvi, hi ha altres tipus d’art que, que... serveix a qui ho està fent i a l’altre jo penso que també, no? I aquest altre, ostres, casi que dius: em sento agredida, no?...no sé, pues que cadascú... estàs bé que poder tingui el seu...el seu moment o el seu...
M- També és lo bonic de l’art no? Que hi ha moltes veus paral·leles i que un també s’até al que li interessa. No hi ha una uniformitat, no?
Me- Home. És un espai de llibertat personal.
M- Sí
Me- I és important que la gent que tingui aquesta oportunitat de poder accedir a aquest espai, que és socialment difícil d’accedir... i en canvi, davant d’un paper, davant d’una pedra o...(silenci) és la llibertat absoluta, eh? Si t’ho mires bé....igual és una experiència que no es pot traslladar a un altre àmbit. No sé, és molt important en que socialment no es consideri una cosa....que és com algo secundari a nivell social. Està bé tenir unes institucions polítiques....és un instrument, no es un mitjà tan important...com és lo que és, no?
M- Mmm, mmm. Sí, és cert. Bueno, no sé si us ha molestat rebre aquesta lletra o no?
A- No, dic bueno: per què no participar? Està bé... (riu)
M- I... vosaltres, que sí que teniu una vinculació amb l’art, creieu que hauria de fer algun tipus de esforç per acostar-se a la gent, per comunicar molt millor, per arribar..?
A- L’art, les sales o a què et refereixes?
M- En general, a l’art, sales, difusió, artistes...en general eh?
Me- No, jo no crec que el tema sigui aquí. El tema està en el nen.
M- En l’educació del nen o...?
Me- Sí, ahí està. L’altre és un condicionament. I no estàs creant allò....i després posar una cosa a sobre és un esquema mental. No té res a veure amb aquella persona. I lo altre és, bueno, és molt comerç i molta història.
A- A mi, per exemple, em va agradar l’art i em va agradar l’art de petita. Una mestra de quan jo estava a primària i, doncs, ostres! vivia tant l’art! ...Me’l va fer transmetre de tal manera i vaig disfrutar tant amb el que fèiem que, que... bueno, a partir d’aquí, ja estava, no? Ja està. Ja tens l’interruptor a tot aquest món. Si això no succeeix, doncs... per més difusió que es faci... per més, doncs bueno, sí...però no? Falta aquella chispa que s’encén quan algú, ostres!...et transmet això, no? Aquella vivència que té del que està visquent de l’art i, per tant, ja està i a partir d’aquí... I per tant, jo, per exemple, en la meva feina intento... intento això,no? Uns nens que tinc per allà, intento doncs realment, que puguin disfrutar amb les coses que feien i les coses que...
M- Puc saber quina és la teva feina?
A- Estic de mestra.
M- De primària? De secundària?
A- Bueno. En aquest moment no. Estic a l’hospitalària. Estic a hospitals amb nens que estan ingressats. Bueno, això és d’ara, no? Des fa x anys, però anteriorment també. És a dir, he intentat que els nens disfrutessin de la plàstica, de l’art, de...de tant, tant... amb totes les vessants que pugui tocar més directament jo, no? ...que seria la part més de plàstica o pintura o fangs o co la part música, no? Sobre aquesta part que ots treballar concentrat. I ara d’una altre manera, on estic, també, també representa que intento que... que descobreixin noves maneres d’art i que realment poden disfrutar amb allò que estan fent i poden veure el món des d’un altre...amb uns altres colors, no?
Doncs a partir d’aquí, ja... ostres! No? A la que hi han cartells o hi ha.... o se’n parla a la tele o...qui ha tingut el mínim de contacte, ostres! A veure si m’engancha, no?
M- Clar, té un interès...
A- Penso què és per aquí.
M- A mi m’havia passat. Per exemple, m’ho vaig passar molt bé, donant unes classes a nanos, d’art contemporani que mai a la E.S.O, mai havien fet res. I, bueno, els hi transmets, els hi busques artistes que realment utilitzen un llenguatge molt semblant al seu. I tenia nanos molt rebels perquè eren crèdits variables... la primera vegada... les professores aprofiten o els professors...per...clar, a vegades també portes bastants anys, estàs cansat i, bueno, i si pots, doncs, te’n treus alguna algun. I em vaig trobar amb una classe molt conflictiva i justament els més conflictius, que vull pensar que són els més inquiets també o en aquest cas coincidia, que... se’n van ananr un centre d’art. Estaven a Barcelona... ells són de Pallejà i em van tornar després del cap de setmana, al cap d’uns dies, em van dir: mira, vam anar al centre d’art Santa Mònica i vam veure això, això i això... i va ser molt gratificant. Clar, és un esforç molt gran, no? Però va ser molt gratificant. Per això què quan m’explicaves això... ho sentia, no? M’ho transmeties.
A- Aquestes experiències són...
M- Són molt maques... Molen molt...
A- Queden gravades... Està clar. I gravades per tothom, no? Per tu com a experiència supergratificant i pels... alumnes, siguin de l’edat que siguin, perquè doncs és igual l’edat que tinguis. És igual que tinguis nens de tres anys o fins a la ESO, no? I per ells també, no?
M- I a més, parlaves que potser et trobes què estan hospitalitzats durant una temporada bastant llarga.
A- N’hi ha de temporada llarga, n’hi ha què no... A veure... Poder amb aquests nanos de vegades no pots fer un... un... tantes coses com podries fer amb una tutoria, per exemple o en un aula... vull dir, bueno... hi ha una miqueta de tot...
M- Home, t’has de saber adaptar molt bé, no? Has de tenir una capacitat molt gran d’adaptació, no?
A- Sí. Deu n’hi do... Vull dir, hi ha molta varietat de nens, molta varietat d’edats, molta varietat de situacions... és anar buscant allà una mica per on pots... per on pots entrar...
M- I puc saber quina es la teva professió?
Me- No té res a veure amb tot això!
(Riures)
Me- Doncs jo estic a la universitat de manteniment d’instal·lacions. El que passa que porto anys estudiant i em van vindre ganes... teràpies a nivell de discapacitat. Teràpies ... jo no sóc un artista en el sentit de... jo he fet escola d’art, però per trobar... eines, no perquè vulgui crear grans històries... i una mica és... et dóna un bagatge personal, tot això... per poder treballar... fer coses amb persones discapacitades i per acumular algo que... amb preparació.
M- Fas una tasca molt important...
Me- Pues sí. Sí que ho és... i més que l’aliat que tens sempre és l’art. El principal es l’art. És... impressionant.
M- Mmsí. Mmsí. Bueno, no sé... Jo crec que ja està...
A- Bueno. Doncs molt bé.
M- M’ha agradat molt parlar amb vosaltres (riu).
A- Molt bé, molt bé... també a nosaltres.
Me- Sí. És veritat.
A- Ah....això?...
M- Sí. Col·locarem...
A- La frase la podrem saber en algun moment?
M- Ara te l’anava a explicar... Us dono aquest full què és una mica el projecte. La idea és què... ensenyar una mica també com es va construint el projecte... Avui fèiem la recepció de la gent, la que volia venir a portat la lletra... i després... anem transcrivint les converses... les anirem posant aquí conforme vagin passant els dies... i també anem contactant amb les altres persones que no han vingut i... la idea és què el 23 de febrer ho tinguem tot llest i farem una clausura. Es tanca el 24 però el dia 23 farem una petita festa amb una petita... copa de cava o així. I esteu tots convidats a vindre. També lo què... m’he compromès a... bueno a escriure un blog on escriure una mica doncs... les sensacions que vaig tenint o com es va portant a terme el projecte... en aquesta pàgina web, per si voleu anar seguint. Per mi era molt significatiu doncs... descriure quina seria la resposta de la gent... si hi havia persones que ja de per sí descartaven participar en un projecte artístic o no... i bueno... quins eren.... les vostres inquietuds, els vostres motius per vindre... No sé si en aquest cas era perquè esteu vinculats a l’art d’una manera o una altre, és igual... o per curiositat, o per compromís de portat la lletra...
A- Home... Jo no sé... A veure... Pel fet de l’art no ha pogut tibar més, però no és la clau, eh? penso, en aquest cas... Sinó perquè, doncs, bueno... es fa una cosa, un acte... i et demanen poder participar... i dius, doncs per què no? Jo penso que com a ciutadans que estem en una ciutat doncs, bueno... jo penso que és important. Si et demanen per poder participar i pots... i pots...que en aquest el cas, doncs, la demanda tampoc no era tant...
M- Bueno doncs gràcies... Vale...
A- I ara la pregunta que que ... És un projecte d’investigació què està lligat a què?A una, jo que sé, estàs fent...
M- Personalment sorgeix de la inquietud de què, per exemple, he fet projectes al carrer, intentant fer viure un moment especial la gent o intentant qüestionar però no és algo... més... ehh... no sé com dir-ho... estàvem parlant d’aquest art provocador... la idea potser no era tant provocar, però si despertar preguntes o fer viure a la gent un moment especial. I em despertava... em despertava aquesta inquietud, no? De saber fins a quin punt es pot implicar la gent en un projecte artístic i com et respon. No només pels meus projectes sinó perquè també se n’estan fent, se n’estan portant a terme des de fa anys, projectes en el què, amb aquest intent d’acostar-te a la gent o fer participar a la gent,... de què... què no sigui tan llunyà... l’art doncs, també ha fet participar a les persones, no? I suposo que em sento bastant vinculada a aquesta manera de treballar i per mi era important fer això... El què si ha passat, ja què coneixes una mica la situació, és què s’ha cancel·lat “Processos Oberts” i s’ha cancel·lat “Interferències” què eren com les dues apostes d’art contemporani de Terrassa... Hi ha hagut un canvi de regidor i bueno... hi han hagut canvis. Aleshores el que s’està fent és una proposta què és diu “Punt de Partida” que és com una taula de treball on s’està convidant a artistes que havien participat en les mostres i en els projectes d’art contemporani fins ara, a artistes què són de Terrassa... o gent d’Amics de les Arts o gent de l’Ajuntament.... gent bastant diversa a treballar conjuntament... gent de l’Escola d’Arts i Oficis també... A treballar conjuntament i pensar com s’ha de dirigir a partir d’ara el suport a la creació... I mentre s’està fent aquesta taula de treball que l’estan portant 2 nois que tenen molta pràctica en tot això de les converses, de... bueno... el treball participatiu... s’estan fent aquestes mostres d’art contempo... bueno... aquí en aquest espai. Jo començo amb aquest projecte i després hi han 2 altres nois. Potser som els artistes amb vint i pico d’anys què en aquests moments estem intentant treballar... tenim la sort també de treballar fent això.... lluitant força, però fent això...Mmmm.
[...]
M- Col·loquem la T al seu lloc...
Mireia- Així la lletra et va arribar a tu?
Anna- La lletra va arribar al meu nom.
M- Al teu nom. Com et dius?
A- Anna [...]
M- Vale. És per buscar....és que donem un diploma, a la gent que veniu, és un petit agraïment. Quina edat tens Anna Maria?
A- 51.
M- I com ocupes el teu temps lliure... perquè tens algun vincle amb les arts plàstiques o les arts visuals..?
A- Sí, si que m’agraden.
M- Acostumeu, aleshores, a vindre aquí a La Sala Muncunill o?
A- Sí, sí que anem a veure galeries o exposicions d’aquestes. I ens agrada l’art a tots dos.
M- Quins tipus d’artistes us acostumen a agradar o quin tipo d’art us acostuma a agradar?
A- Penso que el ventall és bastant ampli: des de passant per Kandinsky o Gaudí o a... per mi no definiria només a un.
Mere- Sí, jo tampoc.
A- Amb un sol artista o una sola línea d’art.
Me- És més el que et mogui, t’impacti, una mica més i la forma més...
M- Una mica lo que arribi, no?
Me- Sí, sí.
A- Sí. Exactament, tot l’art que pugui expressar una miqueta el sentiment i la emoció i el que hi ha a darrere d’allò que...no simplement una imatge freda sense que darrere no expressi res, no. Una miqueta...que arribi. Que pugui dir alguna cosa.
M- Clar. Que comuniqui,no? Que realment transmeti. Però, per exemple, si que havies seguit Processos Oberts em deies abans?
A- Sí. Poquet eh, per això... però si que vam venir a veure’l, van estar allò...però...
M- Són projectes complicats, potser...
A- Sí.
M- No sé si et van arribar o...?
A- Bueno, d’un n’hi do lo que hi havia aquí... vam estar mirant l’exposició que hi havia aquí dintre.
Me- L’exposició van veure alguna cosa.
A- Sí, sí, n’hi havia....però ben bé molt record d’exactament de tota l’exposició i el què i el com, no. Sé que hi havia no, sé que hi havia moltes coses... de molta gent, no? Si no vaig confosa.
M- Sí, perquè són varis artistes...
A- Exactament! Sí, el que penso que després no sé què se’n va fer... Era tot un... que no el vaig anar seguint...
M- Sí, és un treball de diversos mesos...
A- Vam veure’l però no van seguir tot el...procés.
M- El desenvolupament, no?
Me- Sí, com a estructures i muntatges així...jo tampoc hi entro en aquestes dinàmiques...Quan era a l’escola [es refereix a l’Escola d’Arts i Oficis] jo he participat en coses perquè es feien a l’escola, una mica tota aquesta imatge de que... per anar a buscar-la no.
M- Bueno, és una qüestió de llenguatge no?
Me- Sí, sí.
M- De què a què estem més acostumats o què ens interessa més, no?
Me- Mmsí. Una mica em passa que l’art actualment... a mí personalment em deixa bastant fred, no sé..
M- Mmsí
Me- És com distant, és una sensació de distància. Que no saps arribar a aquest mitjà. No sé.
M- Ja. Bueno, jo crec que, potser són altres formes de treballar, no? Les coses van canviant i... potser...
Me- Sí, sí. I tu ja tens un estereotip també d’una manera d’expressar i una feina. I estàs en una època tu personalment i conforme avança el món, d’alguna forma tu vius un procés, no? I les maneres, no sé, totes les tenim una mica al cap... i tampoc te toca. A mi... jo em sento lluny de l’art.
M- Mmm... bueno, no sé si ben bé...04.22
Me- Bueno és personal ehh, no és una cosa que sigui la realitat social sinó que és una percepció...
M- És una sensació també.
Me- Sí.
M- Acostumeu a llegir? Teniu algun llibre així que digueu...? Acostumeu a llegir o potser teniu algun llibre que diguis, mira: aquest llibre realment m’ha interessat o m’ha marcat una mica o potser no... o en teniu depenent de la època vital, no?
A- Sí, tinc varios llibres (Riu)... i molts lligats amb temes, com poden ser d’emocions com temes de dol, mmmm no, no...
Me- Sí. Precisament de personal, molt.
A- Sí
Me- M’interessa molt l’aspecte personal intern, no?
M- Mmmsí.
A- I l’art també també com a procés... que dóna creixement
M- Creixement
Me- Com a procés. És molt clau.
A- Provoca...
M- Sí, no ens eduquen per créixer interiorment
Me- No.
M- I és un treball que l’hem de fer nosaltres.
A- I allavons l’art ajuda moltíssim amb això.
Me- Amb això.
M- En tenim un exemple aquí al costat no? [Es refereix a Joan Miró] (Riu)
Me- Sí, sí, sí.
A- Tant en la pintura com en l’escultura, no? És igual, no? la vessant que...
Me- És cultivar l’ànima a través...L’art cultiva l’ànima. En els nens i en...en tothom...
M- I sensibilitza cap a altres temes...
Me- I tant, i tant. És una bona eina per afinar el instrument de dintre.
M- Home jo... Sí, jo considero que és una eina necessària.
Me- Mmmsí.
A- Em costa, personalment. Em costa més d’entrar en un art més provocador, per, per provocar, no? Per veure que....aquest provocador tirant a agressiu, no? Aquest art sovint....no acabo de veure ben bé el per què, no? Tot i que l’art en sí desvetlla, provoca i mou moltes coses... aquest que esdevé tant així a mi...(silenci)
M- Clar, sembla més una cosa reaccionaria, que reacciona, no?
A- Sí, és com una cosa més....tant, tant, tant de qui ho està fent, tot i que ho faci por provocar a la gent i per despertar... o sigui, ho veig més com un procés molt com de qui ho està fent.
M- Ja
A- I en canvi, hi ha altres tipus d’art que, que... serveix a qui ho està fent i a l’altre jo penso que també, no? I aquest altre, ostres, casi que dius: em sento agredida, no?...no sé, pues que cadascú... estàs bé que poder tingui el seu...el seu moment o el seu...
M- També és lo bonic de l’art no? Que hi ha moltes veus paral·leles i que un també s’até al que li interessa. No hi ha una uniformitat, no?
Me- Home. És un espai de llibertat personal.
M- Sí
Me- I és important que la gent que tingui aquesta oportunitat de poder accedir a aquest espai, que és socialment difícil d’accedir... i en canvi, davant d’un paper, davant d’una pedra o...(silenci) és la llibertat absoluta, eh? Si t’ho mires bé....igual és una experiència que no es pot traslladar a un altre àmbit. No sé, és molt important en que socialment no es consideri una cosa....que és com algo secundari a nivell social. Està bé tenir unes institucions polítiques....és un instrument, no es un mitjà tan important...com és lo que és, no?
M- Mmm, mmm. Sí, és cert. Bueno, no sé si us ha molestat rebre aquesta lletra o no?
A- No, dic bueno: per què no participar? Està bé... (riu)
M- I... vosaltres, que sí que teniu una vinculació amb l’art, creieu que hauria de fer algun tipus de esforç per acostar-se a la gent, per comunicar molt millor, per arribar..?
A- L’art, les sales o a què et refereixes?
M- En general, a l’art, sales, difusió, artistes...en general eh?
Me- No, jo no crec que el tema sigui aquí. El tema està en el nen.
M- En l’educació del nen o...?
Me- Sí, ahí està. L’altre és un condicionament. I no estàs creant allò....i després posar una cosa a sobre és un esquema mental. No té res a veure amb aquella persona. I lo altre és, bueno, és molt comerç i molta història.
A- A mi, per exemple, em va agradar l’art i em va agradar l’art de petita. Una mestra de quan jo estava a primària i, doncs, ostres! vivia tant l’art! ...Me’l va fer transmetre de tal manera i vaig disfrutar tant amb el que fèiem que, que... bueno, a partir d’aquí, ja estava, no? Ja està. Ja tens l’interruptor a tot aquest món. Si això no succeeix, doncs... per més difusió que es faci... per més, doncs bueno, sí...però no? Falta aquella chispa que s’encén quan algú, ostres!...et transmet això, no? Aquella vivència que té del que està visquent de l’art i, per tant, ja està i a partir d’aquí... I per tant, jo, per exemple, en la meva feina intento... intento això,no? Uns nens que tinc per allà, intento doncs realment, que puguin disfrutar amb les coses que feien i les coses que...
M- Puc saber quina és la teva feina?
A- Estic de mestra.
M- De primària? De secundària?
A- Bueno. En aquest moment no. Estic a l’hospitalària. Estic a hospitals amb nens que estan ingressats. Bueno, això és d’ara, no? Des fa x anys, però anteriorment també. És a dir, he intentat que els nens disfrutessin de la plàstica, de l’art, de...de tant, tant... amb totes les vessants que pugui tocar més directament jo, no? ...que seria la part més de plàstica o pintura o fangs o co la part música, no? Sobre aquesta part que ots treballar concentrat. I ara d’una altre manera, on estic, també, també representa que intento que... que descobreixin noves maneres d’art i que realment poden disfrutar amb allò que estan fent i poden veure el món des d’un altre...amb uns altres colors, no?
Doncs a partir d’aquí, ja... ostres! No? A la que hi han cartells o hi ha.... o se’n parla a la tele o...qui ha tingut el mínim de contacte, ostres! A veure si m’engancha, no?
M- Clar, té un interès...
A- Penso què és per aquí.
M- A mi m’havia passat. Per exemple, m’ho vaig passar molt bé, donant unes classes a nanos, d’art contemporani que mai a la E.S.O, mai havien fet res. I, bueno, els hi transmets, els hi busques artistes que realment utilitzen un llenguatge molt semblant al seu. I tenia nanos molt rebels perquè eren crèdits variables... la primera vegada... les professores aprofiten o els professors...per...clar, a vegades també portes bastants anys, estàs cansat i, bueno, i si pots, doncs, te’n treus alguna algun. I em vaig trobar amb una classe molt conflictiva i justament els més conflictius, que vull pensar que són els més inquiets també o en aquest cas coincidia, que... se’n van ananr un centre d’art. Estaven a Barcelona... ells són de Pallejà i em van tornar després del cap de setmana, al cap d’uns dies, em van dir: mira, vam anar al centre d’art Santa Mònica i vam veure això, això i això... i va ser molt gratificant. Clar, és un esforç molt gran, no? Però va ser molt gratificant. Per això què quan m’explicaves això... ho sentia, no? M’ho transmeties.
A- Aquestes experiències són...
M- Són molt maques... Molen molt...
A- Queden gravades... Està clar. I gravades per tothom, no? Per tu com a experiència supergratificant i pels... alumnes, siguin de l’edat que siguin, perquè doncs és igual l’edat que tinguis. És igual que tinguis nens de tres anys o fins a la ESO, no? I per ells també, no?
M- I a més, parlaves que potser et trobes què estan hospitalitzats durant una temporada bastant llarga.
A- N’hi ha de temporada llarga, n’hi ha què no... A veure... Poder amb aquests nanos de vegades no pots fer un... un... tantes coses com podries fer amb una tutoria, per exemple o en un aula... vull dir, bueno... hi ha una miqueta de tot...
M- Home, t’has de saber adaptar molt bé, no? Has de tenir una capacitat molt gran d’adaptació, no?
A- Sí. Deu n’hi do... Vull dir, hi ha molta varietat de nens, molta varietat d’edats, molta varietat de situacions... és anar buscant allà una mica per on pots... per on pots entrar...
M- I puc saber quina es la teva professió?
Me- No té res a veure amb tot això!
(Riures)
Me- Doncs jo estic a la universitat de manteniment d’instal·lacions. El que passa que porto anys estudiant i em van vindre ganes... teràpies a nivell de discapacitat. Teràpies ... jo no sóc un artista en el sentit de... jo he fet escola d’art, però per trobar... eines, no perquè vulgui crear grans històries... i una mica és... et dóna un bagatge personal, tot això... per poder treballar... fer coses amb persones discapacitades i per acumular algo que... amb preparació.
M- Fas una tasca molt important...
Me- Pues sí. Sí que ho és... i més que l’aliat que tens sempre és l’art. El principal es l’art. És... impressionant.
M- Mmsí. Mmsí. Bueno, no sé... Jo crec que ja està...
A- Bueno. Doncs molt bé.
M- M’ha agradat molt parlar amb vosaltres (riu).
A- Molt bé, molt bé... també a nosaltres.
Me- Sí. És veritat.
A- Ah....això?...
M- Sí. Col·locarem...
A- La frase la podrem saber en algun moment?
M- Ara te l’anava a explicar... Us dono aquest full què és una mica el projecte. La idea és què... ensenyar una mica també com es va construint el projecte... Avui fèiem la recepció de la gent, la que volia venir a portat la lletra... i després... anem transcrivint les converses... les anirem posant aquí conforme vagin passant els dies... i també anem contactant amb les altres persones que no han vingut i... la idea és què el 23 de febrer ho tinguem tot llest i farem una clausura. Es tanca el 24 però el dia 23 farem una petita festa amb una petita... copa de cava o així. I esteu tots convidats a vindre. També lo què... m’he compromès a... bueno a escriure un blog on escriure una mica doncs... les sensacions que vaig tenint o com es va portant a terme el projecte... en aquesta pàgina web, per si voleu anar seguint. Per mi era molt significatiu doncs... descriure quina seria la resposta de la gent... si hi havia persones que ja de per sí descartaven participar en un projecte artístic o no... i bueno... quins eren.... les vostres inquietuds, els vostres motius per vindre... No sé si en aquest cas era perquè esteu vinculats a l’art d’una manera o una altre, és igual... o per curiositat, o per compromís de portat la lletra...
A- Home... Jo no sé... A veure... Pel fet de l’art no ha pogut tibar més, però no és la clau, eh? penso, en aquest cas... Sinó perquè, doncs, bueno... es fa una cosa, un acte... i et demanen poder participar... i dius, doncs per què no? Jo penso que com a ciutadans que estem en una ciutat doncs, bueno... jo penso que és important. Si et demanen per poder participar i pots... i pots...que en aquest el cas, doncs, la demanda tampoc no era tant...
M- Bueno doncs gràcies... Vale...
A- I ara la pregunta que que ... És un projecte d’investigació què està lligat a què?A una, jo que sé, estàs fent...
M- Personalment sorgeix de la inquietud de què, per exemple, he fet projectes al carrer, intentant fer viure un moment especial la gent o intentant qüestionar però no és algo... més... ehh... no sé com dir-ho... estàvem parlant d’aquest art provocador... la idea potser no era tant provocar, però si despertar preguntes o fer viure a la gent un moment especial. I em despertava... em despertava aquesta inquietud, no? De saber fins a quin punt es pot implicar la gent en un projecte artístic i com et respon. No només pels meus projectes sinó perquè també se n’estan fent, se n’estan portant a terme des de fa anys, projectes en el què, amb aquest intent d’acostar-te a la gent o fer participar a la gent,... de què... què no sigui tan llunyà... l’art doncs, també ha fet participar a les persones, no? I suposo que em sento bastant vinculada a aquesta manera de treballar i per mi era important fer això... El què si ha passat, ja què coneixes una mica la situació, és què s’ha cancel·lat “Processos Oberts” i s’ha cancel·lat “Interferències” què eren com les dues apostes d’art contemporani de Terrassa... Hi ha hagut un canvi de regidor i bueno... hi han hagut canvis. Aleshores el que s’està fent és una proposta què és diu “Punt de Partida” que és com una taula de treball on s’està convidant a artistes que havien participat en les mostres i en els projectes d’art contemporani fins ara, a artistes què són de Terrassa... o gent d’Amics de les Arts o gent de l’Ajuntament.... gent bastant diversa a treballar conjuntament... gent de l’Escola d’Arts i Oficis també... A treballar conjuntament i pensar com s’ha de dirigir a partir d’ara el suport a la creació... I mentre s’està fent aquesta taula de treball que l’estan portant 2 nois que tenen molta pràctica en tot això de les converses, de... bueno... el treball participatiu... s’estan fent aquestes mostres d’art contempo... bueno... aquí en aquest espai. Jo començo amb aquest projecte i després hi han 2 altres nois. Potser som els artistes amb vint i pico d’anys què en aquests moments estem intentant treballar... tenim la sort també de treballar fent això.... lluitant força, però fent això...Mmmm.
[...]
M- Col·loquem la T al seu lloc...
A de aquestA - entrevista presencial 22
Diumenge a les 18:40 h
Mireia- Bueno, doncs un mica és un projecte de recerca, vale? Avui en dia, bueno, no sé, si teniu alguna inquietud cultural vinculada amb l’art o acostumeu a visitar galeries o museus.
Santi- No, més aviat amb la música.
M- Més aviat amb la música. Ets músic? Toques algun instrument?
S- El piano.
M- Música clàssica?
S- No, no, música moderna. Més tema del jazz i soul i tot això.
M- Vale. No sé, que no diguéssiu...
S- No, no, no.
M- Vale.
(Riures)
S- Havia estudiat música clàssica, però això ja quan era petitet i després ja vaig fer el salt a la música moderna.
M- Ostres! Bueno, per mi la música és molt important.
S- Aquí estem d'acord.
(Riures)
M- Vale. Bueno, doncs en aquest cas em referia més a ... les arts plàstiques o les arts visuals ¿no? Ho preguntava perquè avui en dia molts artistes, el que fem, és treballar intentant acostar l’art visual a la gent. I el que fem moltes vegades és intentar involucrar-los en projectes artístics, fer-los participar o acostar-nos més a les seves preocupacions, al dia a dia... bueno, no parlant tant de les nostres preocupacions o pintant paisatges o fent escultures, sinó tenint altres temes de treball no? I sempre em quedava aquesta preocupació de saber quina resposta tindria de la gent si els convidés a participar en un projecte no? I d'alguna forma no explicava a la carta de què es tractava exactament, no tant per despertar la curiositat que suposava que seria un dels motius pels quals assistir a la convocatòria, sinó més aviat, doncs això, només dir-los que la seva participació era necessària per un projecte artístic no? I bueno, la idea era que si ens trobàvem aquí... també saber els motius pels quals havien vingut i saber a què us dediqueu per saber el vostre perfil una mica... I explicar-ho en uns llibrets, la idea es de transcriure aquesta conversa si em dónes l’autorització...
S- I tant!
M- La gravo, està gravant.. i transcriure’l en uns llibrets. Aquí tenim les lletres que heu vist i allà és on van els llibrets.
S- Mmsí.
M- Els qui no hagin vingut també els trucaré i intentaré saber per què no han assistit. I bueno, una mica era això. Bueno, començo per preguntar-te vale? (Riu) Ets músic professional?
S- No, no, no, músic de hobby.
M- Músic de hobby.
S- Sí, sí, sí, la meva professió és un altre. Prou complicat està... mantenir-se, guanyar-se la vida com artista, no? En temes plàstics pot ser que encara molt més que amb la música, però bueno, és preferible, o al menys per mi, treballar per subsistir i dedicar-te tranquil·lament a fer música o a fer el que sigui, la part artística.
M- Mmsí. Quina edat tens Santi?
S- 37.
M- 37. Molt bé. Bueno, jo tinc 29. I...Com ocupes el teu temps lliure? A part de la música? Tens alguna altre inquietud?
S- Sí, a part de intentar cuidar-me una mica pues fent una mica d’esport, doncs, estudiant tota la part..., estic a la universitat en tota la part de multimèdia i tot això... que m'ocupa tot el temps entre l'estudi de la música, l'estudi de...pues això, de vídeo, gràfics digitals i tot això, m’ocupa prou temps. I ja és més que suficient. I en aquesta part estem, ara mateix.
M- Mmsí. Clar. Suposo que aleshores ja espai per veure... no sé si acostumes a vindre a La Sala Muncunill?
S- No, la veritat és que no. I si et dic la veritat, és la primera vegada que crec que estic aquí dintre.
M- Ah sí?
S- Sí. Sí no ho recordo malament, sí.
M- Home tampoc és un lloc que sigui molt... està al centre però.... no et ve molt de pas.
S- Sí, sí no ve molt de pas, la veritat. A més la Rasa tampoc és un lloc on acostumi a passejar. Potser és la part del centre més cap l’altre banda no? Estic més per la Plaça Vella, la Rambla i tot això que no per aquí per la Rasa. Però bueno...
M- T’ha molestat que t’enviéssim la carta?
S- No, què va! Ni molt menys, al contrari, m’ha encuriosit. Per una banda m’ha sorprès que m’hagi tocat alguna cosa! (Riures). Però....hi he vingut encuriosit. Ja volia venir abans, però bueno, per temes no he pogut venir abans. Anava a venir ahir i... i no. Per una banda he vingut a ver què era, però només era curiositat per ver què era i sapiguer què se està fent i per l'altre, doncs, repondre't a tu, no? I si hi ha algú què s'ha pres la molèstia d'intentar crear alguna cosa, doncs, perquè no col·laborar? Què em costa baixar, no? He tardat mitja hora de temps o una hora del meu temps i a més amb una cosa que em ve de pas. Si m'haguessin dit: no, no has d’agafar un avió i anar-te a Madrid, pues és una conya, però passant per aquí, què menys no?
M- Vale, gràcies. (Riures) Bueno, i no si sé t’acut, com a músic, que també tens aquesta cosa de transmetre o de l’expressió, no sé si se t’acut alguna idea, tot i que no siguis dintre de les arts visuals o plàstiques, de fer arribar l’art a la gent; de que sigui més accessible o de que la gent mostri més interès o que es motivi, d'alguna manera.
S- No, no es fàcil. I menys en arts plàstiques, que pot ser... o sigui, amb la música és molt senzill o relativament senzill accedir al públic o al gran públic perquè és alguna cosa que tens constantment. La pintura, arts gràfiques, arts plàstiques és més complicat. Què és podria fer? Mmmm. No ho sé. La veritat és que no ho sé. Obrir més sales d’exposició, obrir més museus? Però fins i tot en pots tenir moltíssims i que la gent no vingui, no? Mmmm. Popularitzar-ho...però és clar...la paraula popularitzar té una mica de mal sentit no? Seria com si popularitzar seria baixar de qualitat, a vegades vol dir això: la música popular o la música que més se sent, a vegades, és la de menys qualitat o la menys artística, per dir-ho d'una manera.
No sé. No sabria com fer més assequible o fer...això, més popular tot el tema de les arts plàstiques. Imagino que és qüestió de canviar una mica la mentalitat i la cultura de la gent en general i... i això no és fàcil. Perquè hi ha molts més atractius visuals en el món que ens envolta, més que anar a una exposició a mirar quadres no? I a vegades es prou complex veure un quadro i que t’agradi interpretar-lo o sapiguer mirar-te’l. Ja t’ho dic, a mi també em costa a vegades posar-me a mirar un quadro i sapiguer exactament què m’intenta expressar, no? Potser serviria que en una exposició hi hagués algú que m’expliqués. O que hi hagués el propi artista que m’expliqués el per què ha pintat el quadre d'aquella manera o e què m’està intentant dir amb allò. És com tot, a la que algú comença a entendre les regles del joc d'alguna cosa o què s’intenta expressar, de cop capta el teu interès. I potser el que fa falta és això. Que les sales d’exposició no siguin tan buides i tan impersonals com per entrar i mirar quadres o escultures o expressions artístiques, sense que ningú em digui què m’estan dient amb això. Bueno, potser fa que passi més que un altre perquè com que no ho entenc pues tampoc hi profunditzo. Potser hauria d’aconseguir això: fer que la gent entengui més què se li vol dir quan un es posa davant d’un quadre, per exemple. O davant de qualsevol altre obra d'art plàstica. Potser s'hauria d'aconseguir fer això.
M- Estic d’acord.
S- No és fàcil, però (riu).
M- És un esforç.
S- Ni sabria com fer-ho ehhh, però, bueno, potser s'hauria d’aconseguir això. I potser fer-ho més ampli. No fer tan un reducte tan cultural, fins i tot, alguna vegada, una mica snob, no? De que fos això: algo que em causés certa repulsa, cert...perquè això és una elit que hi ha allà sinó obrir-ho, fer-ho al carrer, fer-ho fàcil, o sigui, omplir els carrers de Terrassa de coses d’aquestes, no? No fer una exposició aquí a La Muncunill sinó fer-la fora o fer-la a La Plaça Vella o fer que no n’hi hagi de entrar sinó fer que jo ja sigui a dins, ja me’l trobi, saps?
M- Sí.
S- Potser seria millor. Com a mínim de cent igual dos s’interessarien una mica més i ja seria...
M- Sí, molta gent se quedava al carrer. Bueno, es pot fer la comparació, ara se m’acut parlant, amb el festival de Jazz que se feien les seccions gratuïtes a La Plaça Vella abans.
S- Exacte. No encara se’n fan.
M- És què ara fa temps què no visc a Terrassa.. (riures) i ja no sé..
S- Encara se’n fan.
M- Sí, continuen també a La Plaça Catalunya els diumenges, a La Plaça Vella i... com ha crescut, no? El festival.
S- Exacte.
M- Ha crescut moltíssim.
S- Exacte. Una cosa es anar a veure un concert a La Cava que et costi 45 euros i que hi caben 100 persones o l’altre cosa és anar a un concert, potser no al mateix nivell, però si a un altre nivell però que sigui prou bo i te’l poso al carrer i hi han 3000 persones. I potser només hi ha gent que hi ha de pas, però pot ser que un d’ells para i els agrada i els dóna per comprar aquell disc o els dóna per demà, com que hi ha un altre concert no sé on, pues quedem amb els amics i anem tots junts.
M- Sí, i guanya popularitat fins al punt de poder fer un picnic.
S- Exacte. Mira el picnic jazz, hi han 40.000 persones. Doncs ja està bé.
M- Molt bé, bueno, doncs em sembla que ja està.
S- D’acord.
M- Et dono el diploma (Riures). És un símbol.
S- No, però ja està bé.
M- Vale.
S- I amb això què fareu ara? El deixaràs aquí exposat? O...
M- És el que t'anava a explicar. Estem ensenyant la construcció del projecte d'alguna forma, aleshores, conforme anem transcrivint les converses, les anirem col·locant aquí. Quan hàgim acabat la de les assistents, trucarem als participants que no hi hagin vingut i també els entrevistarem. En principi les lletres les deixarem tal qual, avui quan acabi, les deixarem així, de forma que visualment ja vegis la gent que ha vingut. I tot això estarà complert el 23 de febrer, lo que sí que farem és una clausura. El 23 de febrer a les 7 de la tarda esteu convidats tots a vindre, tots el participants, tots els que hagueu participat en el projecte... i també, el que he fet, ha sigut comprometre’m a tenir un blog, que és aquest, que aniré explicant també com va creixent el projecte. I...bueno, és això.
S- A mi em sembla genial.
M- Molt bé.
S- Doncs res.
M- Doncs res, Santi, merci per vindre. Col·loquem la lletra A.
S- Sí, si us plau!
(Riures)
Mireia- Bueno, doncs un mica és un projecte de recerca, vale? Avui en dia, bueno, no sé, si teniu alguna inquietud cultural vinculada amb l’art o acostumeu a visitar galeries o museus.
Santi- No, més aviat amb la música.
M- Més aviat amb la música. Ets músic? Toques algun instrument?
S- El piano.
M- Música clàssica?
S- No, no, música moderna. Més tema del jazz i soul i tot això.
M- Vale. No sé, que no diguéssiu...
S- No, no, no.
M- Vale.
(Riures)
S- Havia estudiat música clàssica, però això ja quan era petitet i després ja vaig fer el salt a la música moderna.
M- Ostres! Bueno, per mi la música és molt important.
S- Aquí estem d'acord.
(Riures)
M- Vale. Bueno, doncs en aquest cas em referia més a ... les arts plàstiques o les arts visuals ¿no? Ho preguntava perquè avui en dia molts artistes, el que fem, és treballar intentant acostar l’art visual a la gent. I el que fem moltes vegades és intentar involucrar-los en projectes artístics, fer-los participar o acostar-nos més a les seves preocupacions, al dia a dia... bueno, no parlant tant de les nostres preocupacions o pintant paisatges o fent escultures, sinó tenint altres temes de treball no? I sempre em quedava aquesta preocupació de saber quina resposta tindria de la gent si els convidés a participar en un projecte no? I d'alguna forma no explicava a la carta de què es tractava exactament, no tant per despertar la curiositat que suposava que seria un dels motius pels quals assistir a la convocatòria, sinó més aviat, doncs això, només dir-los que la seva participació era necessària per un projecte artístic no? I bueno, la idea era que si ens trobàvem aquí... també saber els motius pels quals havien vingut i saber a què us dediqueu per saber el vostre perfil una mica... I explicar-ho en uns llibrets, la idea es de transcriure aquesta conversa si em dónes l’autorització...
S- I tant!
M- La gravo, està gravant.. i transcriure’l en uns llibrets. Aquí tenim les lletres que heu vist i allà és on van els llibrets.
S- Mmsí.
M- Els qui no hagin vingut també els trucaré i intentaré saber per què no han assistit. I bueno, una mica era això. Bueno, començo per preguntar-te vale? (Riu) Ets músic professional?
S- No, no, no, músic de hobby.
M- Músic de hobby.
S- Sí, sí, sí, la meva professió és un altre. Prou complicat està... mantenir-se, guanyar-se la vida com artista, no? En temes plàstics pot ser que encara molt més que amb la música, però bueno, és preferible, o al menys per mi, treballar per subsistir i dedicar-te tranquil·lament a fer música o a fer el que sigui, la part artística.
M- Mmsí. Quina edat tens Santi?
S- 37.
M- 37. Molt bé. Bueno, jo tinc 29. I...Com ocupes el teu temps lliure? A part de la música? Tens alguna altre inquietud?
S- Sí, a part de intentar cuidar-me una mica pues fent una mica d’esport, doncs, estudiant tota la part..., estic a la universitat en tota la part de multimèdia i tot això... que m'ocupa tot el temps entre l'estudi de la música, l'estudi de...pues això, de vídeo, gràfics digitals i tot això, m’ocupa prou temps. I ja és més que suficient. I en aquesta part estem, ara mateix.
M- Mmsí. Clar. Suposo que aleshores ja espai per veure... no sé si acostumes a vindre a La Sala Muncunill?
S- No, la veritat és que no. I si et dic la veritat, és la primera vegada que crec que estic aquí dintre.
M- Ah sí?
S- Sí. Sí no ho recordo malament, sí.
M- Home tampoc és un lloc que sigui molt... està al centre però.... no et ve molt de pas.
S- Sí, sí no ve molt de pas, la veritat. A més la Rasa tampoc és un lloc on acostumi a passejar. Potser és la part del centre més cap l’altre banda no? Estic més per la Plaça Vella, la Rambla i tot això que no per aquí per la Rasa. Però bueno...
M- T’ha molestat que t’enviéssim la carta?
S- No, què va! Ni molt menys, al contrari, m’ha encuriosit. Per una banda m’ha sorprès que m’hagi tocat alguna cosa! (Riures). Però....hi he vingut encuriosit. Ja volia venir abans, però bueno, per temes no he pogut venir abans. Anava a venir ahir i... i no. Per una banda he vingut a ver què era, però només era curiositat per ver què era i sapiguer què se està fent i per l'altre, doncs, repondre't a tu, no? I si hi ha algú què s'ha pres la molèstia d'intentar crear alguna cosa, doncs, perquè no col·laborar? Què em costa baixar, no? He tardat mitja hora de temps o una hora del meu temps i a més amb una cosa que em ve de pas. Si m'haguessin dit: no, no has d’agafar un avió i anar-te a Madrid, pues és una conya, però passant per aquí, què menys no?
M- Vale, gràcies. (Riures) Bueno, i no si sé t’acut, com a músic, que també tens aquesta cosa de transmetre o de l’expressió, no sé si se t’acut alguna idea, tot i que no siguis dintre de les arts visuals o plàstiques, de fer arribar l’art a la gent; de que sigui més accessible o de que la gent mostri més interès o que es motivi, d'alguna manera.
S- No, no es fàcil. I menys en arts plàstiques, que pot ser... o sigui, amb la música és molt senzill o relativament senzill accedir al públic o al gran públic perquè és alguna cosa que tens constantment. La pintura, arts gràfiques, arts plàstiques és més complicat. Què és podria fer? Mmmm. No ho sé. La veritat és que no ho sé. Obrir més sales d’exposició, obrir més museus? Però fins i tot en pots tenir moltíssims i que la gent no vingui, no? Mmmm. Popularitzar-ho...però és clar...la paraula popularitzar té una mica de mal sentit no? Seria com si popularitzar seria baixar de qualitat, a vegades vol dir això: la música popular o la música que més se sent, a vegades, és la de menys qualitat o la menys artística, per dir-ho d'una manera.
No sé. No sabria com fer més assequible o fer...això, més popular tot el tema de les arts plàstiques. Imagino que és qüestió de canviar una mica la mentalitat i la cultura de la gent en general i... i això no és fàcil. Perquè hi ha molts més atractius visuals en el món que ens envolta, més que anar a una exposició a mirar quadres no? I a vegades es prou complex veure un quadro i que t’agradi interpretar-lo o sapiguer mirar-te’l. Ja t’ho dic, a mi també em costa a vegades posar-me a mirar un quadro i sapiguer exactament què m’intenta expressar, no? Potser serviria que en una exposició hi hagués algú que m’expliqués. O que hi hagués el propi artista que m’expliqués el per què ha pintat el quadre d'aquella manera o e què m’està intentant dir amb allò. És com tot, a la que algú comença a entendre les regles del joc d'alguna cosa o què s’intenta expressar, de cop capta el teu interès. I potser el que fa falta és això. Que les sales d’exposició no siguin tan buides i tan impersonals com per entrar i mirar quadres o escultures o expressions artístiques, sense que ningú em digui què m’estan dient amb això. Bueno, potser fa que passi més que un altre perquè com que no ho entenc pues tampoc hi profunditzo. Potser hauria d’aconseguir això: fer que la gent entengui més què se li vol dir quan un es posa davant d’un quadre, per exemple. O davant de qualsevol altre obra d'art plàstica. Potser s'hauria d'aconseguir fer això.
M- Estic d’acord.
S- No és fàcil, però (riu).
M- És un esforç.
S- Ni sabria com fer-ho ehhh, però, bueno, potser s'hauria d’aconseguir això. I potser fer-ho més ampli. No fer tan un reducte tan cultural, fins i tot, alguna vegada, una mica snob, no? De que fos això: algo que em causés certa repulsa, cert...perquè això és una elit que hi ha allà sinó obrir-ho, fer-ho al carrer, fer-ho fàcil, o sigui, omplir els carrers de Terrassa de coses d’aquestes, no? No fer una exposició aquí a La Muncunill sinó fer-la fora o fer-la a La Plaça Vella o fer que no n’hi hagi de entrar sinó fer que jo ja sigui a dins, ja me’l trobi, saps?
M- Sí.
S- Potser seria millor. Com a mínim de cent igual dos s’interessarien una mica més i ja seria...
M- Sí, molta gent se quedava al carrer. Bueno, es pot fer la comparació, ara se m’acut parlant, amb el festival de Jazz que se feien les seccions gratuïtes a La Plaça Vella abans.
S- Exacte. No encara se’n fan.
M- És què ara fa temps què no visc a Terrassa.. (riures) i ja no sé..
S- Encara se’n fan.
M- Sí, continuen també a La Plaça Catalunya els diumenges, a La Plaça Vella i... com ha crescut, no? El festival.
S- Exacte.
M- Ha crescut moltíssim.
S- Exacte. Una cosa es anar a veure un concert a La Cava que et costi 45 euros i que hi caben 100 persones o l’altre cosa és anar a un concert, potser no al mateix nivell, però si a un altre nivell però que sigui prou bo i te’l poso al carrer i hi han 3000 persones. I potser només hi ha gent que hi ha de pas, però pot ser que un d’ells para i els agrada i els dóna per comprar aquell disc o els dóna per demà, com que hi ha un altre concert no sé on, pues quedem amb els amics i anem tots junts.
M- Sí, i guanya popularitat fins al punt de poder fer un picnic.
S- Exacte. Mira el picnic jazz, hi han 40.000 persones. Doncs ja està bé.
M- Molt bé, bueno, doncs em sembla que ja està.
S- D’acord.
M- Et dono el diploma (Riures). És un símbol.
S- No, però ja està bé.
M- Vale.
S- I amb això què fareu ara? El deixaràs aquí exposat? O...
M- És el que t'anava a explicar. Estem ensenyant la construcció del projecte d'alguna forma, aleshores, conforme anem transcrivint les converses, les anirem col·locant aquí. Quan hàgim acabat la de les assistents, trucarem als participants que no hi hagin vingut i també els entrevistarem. En principi les lletres les deixarem tal qual, avui quan acabi, les deixarem així, de forma que visualment ja vegis la gent que ha vingut. I tot això estarà complert el 23 de febrer, lo que sí que farem és una clausura. El 23 de febrer a les 7 de la tarda esteu convidats tots a vindre, tots el participants, tots els que hagueu participat en el projecte... i també, el que he fet, ha sigut comprometre’m a tenir un blog, que és aquest, que aniré explicant també com va creixent el projecte. I...bueno, és això.
S- A mi em sembla genial.
M- Molt bé.
S- Doncs res.
M- Doncs res, Santi, merci per vindre. Col·loquem la lletra A.
S- Sí, si us plau!
(Riures)
E de projEcte - entrevista assistent 21
Domingo a las 18:05h
Joaquín- Sí, bueno es que la carta va dirigida a mi padre. Lo que pasa es que él no puede venir.
Mireia- De acuerdo. ¿Qué es muy mayor?
J- No, porque murió hace poco.
M- Lo siento…
J- Na.
M- Bueno, un poco la idea del proyecto era saber qué respuesta obtendría de convocar a gente que no… en principio yo no sabría si tendrían un vínculo con el arte o no lo tendrían.
- (sonido afirmativo)
M- Y la idea surge porque, bueno, el tipo de proyectos que he ido desarrollando, la mayoría o todos, he intentado hacer partícipe a gente de la calle muchas veces. Entonces, igual que yo hay otras personas que están haciendo proyectos bastante participativos, con la intención de acercarse más al día a día o a las preocupaciones cotidianas de las personas y que el arte no sea tan alejado, o algo tan inaccesible de alguna forma.
J- Sí. Normal.
M- Y un poco, este proyecto es más como un estudio para saber hasta qué punto la gente, si no les explicas realmente de qué trata el proyecto pero si les explicas que, bueno... que han sido escogidos para participar en una propuesta, si ellos, bueno, responden positivamente o no. Y la idea era también después de que vinierais, o tanto los que habéis venido como los que no habéis venido, conocer cuáles han sido los motivos de esta reacción y bueno… saber un poco a qué os dedicáis, qué edad tenéis… y todas esas cosas. Entonces la idea también era, lo estoy grabando, transcribirlo en unos libros, en unos libritos que estarán en esas estanterías de ahí. Entonces el proyecto se va construyendo progresivamente mientras vais viniendo que es durante este fin de semana. Y el 23 de Febrero será ya el último fin de semana que estará el proyecto en la sala. Estará todo completo. Iremos incluyendo la información conforme la vayamos generando y también la iremos colgando en una página Web (silencio)… que me he comprometido tener al día, que es esa. Que bueno si… tienes curiosidad la puedes ir siguiendo. Es un poco…
El día 23 de Febrero haremos una fiesta de clausura y os invitamos a todos a venir solos o acompañados a tomar un poco de cava y a ver los resultados finales del proyecto.
J- Mmsí.
M- Y bueno, te haré una pequeña entrevista, si no te molesta.
J- El 23 de Febrero lo más probable es que no pueda venir…
M- Bueno… puedes venir antes…
J- Porque tengo una salida.
M- Msí.
M- O puedes mirártelo por la Web…
J- Vale.
M- Puedes dejar tu comentario si te parece oportuno.
J- Bueno, ya sé que la carta llegó a nombre de tu padre… ¿Cuáles han sido tus motivos para venir?
J- Pues un poquito, un poquito la curiosidad, principalmente. Porqué, otra cosa, tampoco sabía de qué se trataba.
M- Claro.
J- Porqué cuando no sabes a lo que vas, vas porqué por saber esto o lo otro, pero tampoco sabía qué es lo que era. Sé que aquí normalmente se hacen exposiciones y se hacen cosas así, pues alguna cosa relacionada. No sé al ver la letra, no sé, algún puzzle que estarán montando o no sé, alguna…
M- Sí.
J- No sé, voy a ir a ver.
M- Sí, de alguna forma es como un puzzle, de alguna forma sí. Ehhh…
J- La finalidad, no sé qué finalidad tampoco.
M- La finalidad era…
J- Bueno, un poquito ya lo has dicho al principio ¿no? A ver la capacidad de convocatoria que tiene, o sea, a ver la respuesta que tiene la gente…
M- Sí.
J- Ante una cosa que le llaman y le dicen y no saben de qué se trata.
M- Sí.
J- A ver si la gente se siente interesada o no ¿no?
M- Y por eso justamente no explicaba la intención del proyecto.
J- Msí.
M- De forma deliberada.
J- Claro.
M- Bueno, ¿no sé si acostumbras a venir a la Sala Muncunill a ver exposiciones o tienes el hábito de…?
J- No.
M- ¿Cómo ocupas tu tiempo libre?, si tienes tiempo libre…
J- Muy poquito. El trabajo me lo ocupa todo, todo el día prácticamente, el fin de semana, pues, me dedico a caminar y a correr en bicicleta.
M- ¿Y a qué te dedicas?
J- Trabajo en la rama metalúrgica, bueno soy tornero, fresador, preparador de máquinas.
M- De máquinas…
J- Sí.
M- ¿Tienes tiempo para leer o acostumbras a aprovechar todo el tiempo en ir a caminar...?
J- Trabajo todo el día. Durante el día prácticamente nada. Y el fin de semana lo típico, pues a tomar el aire y eso… por ahí. Actividades, actividades... un poco al aire libre. Leer me gusta. Lo hago poco, porqué el tiempo que me queda para hacerlo es justamente cuando uno ya coge el libro y...
M- Claro.
J- No estoy ya…
M- No hay tiempo.
J- Y el fin de semana, pues tampoco es que me dedique mucho a leer. Leo cuando hay alguna cosa que me interesa, pero vaya, hábito, hábito de leer la verdad es que poco.
M- Y Joaquín, ¿qué edad tienes?
J- 56.
M- 56. Yo tengo 29.
J- Casi el doble
M- Sí, casi el doble…Bueno, no sé, ¿te ha molestado que te enviáramos la carta o…?
J- No.
M- ¿Crees que tendrían que haber otro tipo de propuestas artísticas que se acercaran más a la gente o crees que de alguna forma podía haber alguna forma de trabajar más a nivel de la gente de la calle? ¿Se te ocurre alguna idea?
J- Hombre, a ver, si hay ideas o propuestas no lo sé. Que no me sabe mal que me convoquen y que me llamen para colaborar en algo ¡pues también es verdad! No me sabe mal.
M- De acuerdo.
J- Ahora dar una propuesta…
M- No, yo no te pedía ninguna propuesta. En principio era esto.
J- No me sabe mal el que me hayan llamado, ni me sabe mal si hay que participar y colaborar en algo, no.
M- De acuerdo. Bueno, más o menos creo que ya está. Es breve, vamos a colocar la letra. Antes te doy un diploma. Un pequeño acto simbólico.
(Silencio)
J- Es original.
(Silencio)
M- Yo también acostumbro a salir a caminar y a correr el tiempo libre que tengo, además si no lo hago lo hecho en falta.
J- Toda la semana encerrado, estás encerrado bajo los fluorescentes y el fin de semana hay que ir a tomar el sol. Que le dé a uno la luz y respirar por ahí…
(Silencio)
M- Es muy importante. Bueno, hay gente que quizá no lo valora tanto ¿no?
J- No, la verdad que no. Hay quien le gusta más trasnochar, irse por ahí por la noche de discotecas y… a mí no es que me desagrade tampoco ¿no? Pero bueno, tampoco es mi estilo de vida.
M- Mmsí.
J- Trabajar y si hay que ir a algún sitio se va, no sé, mi vida es más familiar, entre amigos que no en ambientes nocturnos por ahí.
[...]
M- Pues colocamos la letra.
J- Miré en Internet también poniendo tu nombre.
M- ¿Ah sí? ¿Y salieron algunas cosas?
J- Salían muchas cosas, yo que sé...pero no he llegado a entender nada.
M- Es muy específico, es que es lo que pasa a veces. Yo la explicación que me doy es, por ejemplo... quizás es una comparación bestia pero creo que es comprensible. Y es Van Gogh ¿no? Las pinturas que él hacía no se comprendían en su época y se comprendieron años después ¿no? Y yo creo que en nuestro caso, actualmente, hay proyectos que se entienden, pues la gente que lo va siguiendo o que está metido en el contexto artístico pero, la gente que quizá no tiene tiempo o no tiene interés o nunca ha estudiado, pues les es más difícil entenderlo. Y yo quiero pensar que con el tiempo pues también irán sabiendo un poco más de ello o lo irán asimilando. Un poco creo que puede llegar a ser así.
J- Aún estoy todavía que no…
M- ¡Que no lo entiendes!
J- Entender ¿sobre qué?
M- Vale, pues te puedo explicar un poco, tengo aquí el dossier si quieres, te lo puedo enseñar, pero en principio…a ver… ¿Cómo te lo cuento? Son proyectos muy diferentes los que he ido haciendo pero… a ver. Pero... Hasta hace unos años lo que hacía era romper…o intentar que la gente tuviera un momento especial. Crear situaciones extrañas que los desconcertaran un poco para romper algunos hábitos o… sobre todo concepciones que tenemos. Por ejemplo, en el centro de Terrassa hice este proyecto, por esto te lo enseñaba, que hice algunos años, que era en el centro, y sacaba un mueble, hice un mueble expresamente que parecía como de una tienda del centro... y lo que hacía era ofrecer chocolate de forma gratuita. Para mí es un gesto un poco rebelde porqué en el centro parece que la única forma de relacionarse en el centro es a través de…
J- El comercio.
M- Del comercio ¿no? Entonces parece que la única forma de obtener placer sea a través de la adquisición. Entonces para mí era bonito que la gente pudiera tener una experiencia de placer como puede ser comer chocolate sin tener que adquirirlo.
Pero claro, siempre con esa estética de que parece que sea de una tienda. Podía haber pasado perfectamente camuflado si hubiera sido eso que hacen a veces los comercios que salen a la calle. O parece que sea como una promoción de un producto, pero no lo es. Y había algunos elementos, que a lo mejor se ve, aquí, que había unos boles con agua, con jabón, toallitas y eran elementos pues como de alguna forma…
J- ¿Seguir un ritual o…?
M- Exacto. Se construyesen como su ritual para comer chocolate. Algo que hacemos bastante a menudo ¿no? Este es uno de los proyectos. Quizá algo que encontraste en internet es éste, en Bastero, el de las galletas. Se llama Els bons consells per ser un bon artista y un poco me fijé más en mi entorno más cercano ¿no? De...yo como artista joven, todos los artistas jóvenes que estamos en la misma situación. Era una reflexión más sobre… llevar delante una procesión que no sabes si... y ese principio de incertidumbre... cómo decidir tus decisiones, tus proyectos... y también me fijaba que entre nosotros, a veces, pues claro, hay situaciones de mucha competitividad, hacemos uso de un idioma que, a veces, cae en los tópicos del artista genio, del artista...mmm, un poco más mitificado... y lo que hacía era apropiarme de trocitos de conversaciones con mis compañeros y de alguna forma reflejaba, reflejaba esta situación. Era como unos falsos consejos. Como cuando tú te sientes incierto con tu situación, con tu profesión, con una cosa que nadie te puede responder ¿no? Y a veces, hay personas que les dan otro significado, a las galletas, al azar o al destino. Y salían unas frases que, era curioso pero a algunos realmente les iba como que anillo al dedo. No estoy diciendo que haya fuerzas del azar entre medio. Pero para mí era como un estudio más de campo.
Esto es lo que he últimamente he estado haciendo, hablar más y estudiar mi contexto cercano.
También hubo un proyecto en el País Vasco que de lo que se trataba es de... he hecho varias entrevistas, a 30 personas sobre un poco la idea ésta de que en el extranjero se trabaja mejor que aquí. Porqué durante años, muchos de los artistas…
J- En el ámbito éste.
M- En el ámbito de aquí. Se iban fuera. Y cómo ha estao cambiando el contexto. Ahora va muy rápido. Hoy en día tampoco hace falta irse. Se puede viajar... Pero también se han creado muchas estructuras de museos, de galerías, hay profesionales jóvenes que están trabajando duro… pero cómo también hasta qué punto intervienen factores de mercado, de búsqueda de otras situaciones y también te vas. Y esto, pues a partir de aquí, estoy haciendo un video que se va a mostrar de aquí poco en la galería. Y... en el País Vasco lo que hacía era mostrar toda la documentación, todos los documentos que había leído... incluso, por ejemplo, del franquismo, se crearon las primeras políticas ya estatales. Y una estrategia que se construyó durante el franquismo era que los artistas de alguna forma se desvinculaban de su vida privada. Al régimen le daba igual si eran homosexuales o estaban en contra o a favor del régimen, pero lo que sí hacían era sobre todo promocionarlos, sobre todo, en Estados Unidos para dar una impresión más amable del régimen. Como que estaban fomentado la cultura…
J- Ya, ya, ya, ya…
M- Como que…O sea que hay muchos factores que intervienen en esta idea de que para triunfar hay que ir afuera ¿no? Hay que irse del país. Que eso es algo que ya ha pasado durante tiempo. Y parece que hay una herencia aún… y, bueno es bastante específico todo esto... Pero en este momento a mí me ha ayudado un poco, y creo que tengo ganas de volver a empezar a trabajar con la gente.
(Risas)
M- Es un poco así quizá... te explico un último que me vuelvo con una beca a Finlandia, no sé si te sale en la página Web... porque tengo mucha relación con este país y estoy recolectando mucha información sobre la idea de que los finlandeses son depresivos, por toda la cuestión de la oscuridad, de la falta de luz… Y entonces estoy haciendo entrevistas a gente bastante cercana, a amigos, a amigos de amigos y recolectando información de instituciones como el Instituto de Estadística Finlandés, el Instituto de Psiquiatría de Finlandia...
J- ¿Para ver si todo esto es cierto no?
M- Sí, comparaciones de los países europeos...Era curioso porque salía con la tasa vital más alta de toda Europa, primero era Finlandia y luego es España, y luego ya vienen el resto de los países.
J- Uau, y a más a más contrapuestos totalmente...
M- Sí, no sé cómo se mide la tasa vital. Es una pregunta que tengo pendiente para hacerla ahora cuando vuelva para allá. Pero... bueno, son proyectos, así, como lo explicaría...que se pueden dividir por algunas etapas, según las preocupaciones que yo tengo. No sé, creo que más o menos ya está.
J- No sé, a ver... es un mundo donde los que somos más, nos dedicamos a algo más, a trabajar algo más material....
M- Sí.
J- ...nos es un poquito más difícil de introducirnos, dentro del mundo ese de la ideas y todo eso…
M- Claro.
J- ...parece que el mundo nuestro es más el…la materia ¿no? Y yo que sé, la transformas, la construyes y éste mundo no lo sé… a veces lo vemos un poquito…
M- ¿Más intangible o más abstracto?
J- No sé, no sé... igual... vale, pues sí. Ves allí un mundo, pero a veces lo ves, un poquito... bueno, es un mundo.
M- Sí, es muy conceptual a veces, es muy…a veces también se trabaja con la materia, pero... con unas situaciones muy diferentes. No hay una funcionalidad, por ejemplo, así al uso.
J- No, en este caso no. En este caso, a veces, hay, pues eso, buscar el absurdo o el que no tiene ninguna función o el ue...y… por ahí se deriva también el arte. No precisamente de construir una cosa que sea útil, que sea con sentido, sino precisamente todo lo contrario, hacer cosas absurdas, también.
M- Sí, bueno, yo creo que más… sí, el absurdo es muy importante a veces, pero yo creo que, a veces, es el desarrollar un pensamiento crítico, intentar abrir o romper concepciones, intentar cuestionar situaciones. Yo de alguna forma lo definiría de esta manera.
J- Mmmsí. A ver. No sé, me refiero que son dos mundos...
M- Dos mundos muy diferentes.
J- ... de ver tal vez una realidad ¿no? Uno va por la calle y ve, pues eso, los coches, los escaparates, las tiendas, las ropas….Y tú vas por la calle y ves un escaparate y ves ahí, yo qué sé, un…otro mundo diferente ¿no? ¡O yo que sé!
M- Depende del día.
J- Bueno también, claro.
M- A veces también hecho en falta hacer algo material que me descanse. Porque a veces hacer algo…
J- ¿No estarás siempre dentro del mundo ese surrealista o…?
M- Bueno, está bien bajar un poco, sí.
J- La mayoría estamos en el mundo más bien real… creo yo, no sé tampoco.
M- Bueno, es un poco un término ambiguo eso qué es la realidad y qué no es real.
J- Sí, porque todo es depende, seguramente, con los ojos que lo quieras ver.
M- Sí.
J- Con el estado de ánimo que lo veas también...
M- Como lo construimos.
J- ...con el interés que lo mires. Puede haber una misma cosa que se…tantos puntos de vista ¿no?
M- Bueno…
(Risas)
M- Sí, yo a veces creo que… quizás es un poco duro y no todos tenemos la capacidad de hacerlo ¿no? Pero por ejemplo, algo muy positivo... sería dar clases. Que los artistas tuvieran que dar clase, primero crearía un diálogo mucho más directo con el sistema pedagógico, que creo que hay una carencia de educación artística, y luego nos haría estar un poco más con los pies en la tierra ¿no? De alguna forma. Vaya, se me ocurre una manera de…
J- ¡Hombre! no creo que no estéis con los pies en la tierra. Lo que pasa que, que tal vez sí que veis las cosas desde otro ángulo o queréis ver más allá de lo que realmente aparece ahí, no sé. Es una cosa que… pero no quiere decir que estéis por ahí, por…estáis aquí igual.
M- Estamos aquí igual.
J- Estáis aquí igual.
M- Sí, es cierto. Pero, bueno, no sé, supongo que ahora me levaba a mencionar esta idea que tengo en la cabeza ¿no? Esta preocupación que tengo en mi cabeza. Lo que sí que creo es que somos necesarios, quizá no de una forma útil directa, pero somos necesarios. La gente necesita, por ejemplo... quizá es mucho más accesible y el idioma o el lenguaje es muy diferente ¿no? Pero la gente necesita música, la gente necesita novelas, la gente necesita, no todos ¿no? pero…
J- No estar viviendo continuamente la realidad tal, tal como es.
M- Sí.
J- Evadirse un poquitín y salirse del mundo este tan real que, a veces, es tan ingrato.
M- Sí.
J- Y comportarse un poco como si estuvieses viendo una película. Te metes dentro de la película y el rato que estás viendo la película parece que la estás viviendo ¿no?
M- No sé. Se me ocurre así ahora ¿eh? No lo había pensado, pero sí que creo que, a veces, es alimento para el espíritu ¿no? De alguna forma.
J- Sí.
M- O para la mente, sencillamente. Es como la necesidad del sol ¿no? Y del aire libre, quizás. Una necesidad más, vaya.
J- Sí, tiene dos efectos, uno orgánico y físico, que es necesario para metabolizar una serie de…
M- Vitaminas….
J- De vitaminas y todo. Que como consecuencia te hace sentir mejor o peor.
M- Exacto.
J- Y después pues no sé, ehhh…la sensación que te da tomar el aire y el sol de libertad, de haberte liberao de estar en sitios con ambientes cargados, con estrés, con la faena esa cotidiana de estar en el mundo de cada día. Parece que sale uno y parece que se pone uno en contacto con la madre naturaleza donde se libera uno un poco de la cadena esa que está uno metido durante toda la vida, iba a decir, durante un rato que está uno metío ahí y durante un rato se desconecta uno ¿no?
M- Mmsí. Bueno, Joaquín…a ver, vamos a poner la letra allí...nos vamos para allá.
Joaquín- Sí, bueno es que la carta va dirigida a mi padre. Lo que pasa es que él no puede venir.
Mireia- De acuerdo. ¿Qué es muy mayor?
J- No, porque murió hace poco.
M- Lo siento…
J- Na.
M- Bueno, un poco la idea del proyecto era saber qué respuesta obtendría de convocar a gente que no… en principio yo no sabría si tendrían un vínculo con el arte o no lo tendrían.
- (sonido afirmativo)
M- Y la idea surge porque, bueno, el tipo de proyectos que he ido desarrollando, la mayoría o todos, he intentado hacer partícipe a gente de la calle muchas veces. Entonces, igual que yo hay otras personas que están haciendo proyectos bastante participativos, con la intención de acercarse más al día a día o a las preocupaciones cotidianas de las personas y que el arte no sea tan alejado, o algo tan inaccesible de alguna forma.
J- Sí. Normal.
M- Y un poco, este proyecto es más como un estudio para saber hasta qué punto la gente, si no les explicas realmente de qué trata el proyecto pero si les explicas que, bueno... que han sido escogidos para participar en una propuesta, si ellos, bueno, responden positivamente o no. Y la idea era también después de que vinierais, o tanto los que habéis venido como los que no habéis venido, conocer cuáles han sido los motivos de esta reacción y bueno… saber un poco a qué os dedicáis, qué edad tenéis… y todas esas cosas. Entonces la idea también era, lo estoy grabando, transcribirlo en unos libros, en unos libritos que estarán en esas estanterías de ahí. Entonces el proyecto se va construyendo progresivamente mientras vais viniendo que es durante este fin de semana. Y el 23 de Febrero será ya el último fin de semana que estará el proyecto en la sala. Estará todo completo. Iremos incluyendo la información conforme la vayamos generando y también la iremos colgando en una página Web (silencio)… que me he comprometido tener al día, que es esa. Que bueno si… tienes curiosidad la puedes ir siguiendo. Es un poco…
El día 23 de Febrero haremos una fiesta de clausura y os invitamos a todos a venir solos o acompañados a tomar un poco de cava y a ver los resultados finales del proyecto.
J- Mmsí.
M- Y bueno, te haré una pequeña entrevista, si no te molesta.
J- El 23 de Febrero lo más probable es que no pueda venir…
M- Bueno… puedes venir antes…
J- Porque tengo una salida.
M- Msí.
M- O puedes mirártelo por la Web…
J- Vale.
M- Puedes dejar tu comentario si te parece oportuno.
J- Bueno, ya sé que la carta llegó a nombre de tu padre… ¿Cuáles han sido tus motivos para venir?
J- Pues un poquito, un poquito la curiosidad, principalmente. Porqué, otra cosa, tampoco sabía de qué se trataba.
M- Claro.
J- Porqué cuando no sabes a lo que vas, vas porqué por saber esto o lo otro, pero tampoco sabía qué es lo que era. Sé que aquí normalmente se hacen exposiciones y se hacen cosas así, pues alguna cosa relacionada. No sé al ver la letra, no sé, algún puzzle que estarán montando o no sé, alguna…
M- Sí.
J- No sé, voy a ir a ver.
M- Sí, de alguna forma es como un puzzle, de alguna forma sí. Ehhh…
J- La finalidad, no sé qué finalidad tampoco.
M- La finalidad era…
J- Bueno, un poquito ya lo has dicho al principio ¿no? A ver la capacidad de convocatoria que tiene, o sea, a ver la respuesta que tiene la gente…
M- Sí.
J- Ante una cosa que le llaman y le dicen y no saben de qué se trata.
M- Sí.
J- A ver si la gente se siente interesada o no ¿no?
M- Y por eso justamente no explicaba la intención del proyecto.
J- Msí.
M- De forma deliberada.
J- Claro.
M- Bueno, ¿no sé si acostumbras a venir a la Sala Muncunill a ver exposiciones o tienes el hábito de…?
J- No.
M- ¿Cómo ocupas tu tiempo libre?, si tienes tiempo libre…
J- Muy poquito. El trabajo me lo ocupa todo, todo el día prácticamente, el fin de semana, pues, me dedico a caminar y a correr en bicicleta.
M- ¿Y a qué te dedicas?
J- Trabajo en la rama metalúrgica, bueno soy tornero, fresador, preparador de máquinas.
M- De máquinas…
J- Sí.
M- ¿Tienes tiempo para leer o acostumbras a aprovechar todo el tiempo en ir a caminar...?
J- Trabajo todo el día. Durante el día prácticamente nada. Y el fin de semana lo típico, pues a tomar el aire y eso… por ahí. Actividades, actividades... un poco al aire libre. Leer me gusta. Lo hago poco, porqué el tiempo que me queda para hacerlo es justamente cuando uno ya coge el libro y...
M- Claro.
J- No estoy ya…
M- No hay tiempo.
J- Y el fin de semana, pues tampoco es que me dedique mucho a leer. Leo cuando hay alguna cosa que me interesa, pero vaya, hábito, hábito de leer la verdad es que poco.
M- Y Joaquín, ¿qué edad tienes?
J- 56.
M- 56. Yo tengo 29.
J- Casi el doble
M- Sí, casi el doble…Bueno, no sé, ¿te ha molestado que te enviáramos la carta o…?
J- No.
M- ¿Crees que tendrían que haber otro tipo de propuestas artísticas que se acercaran más a la gente o crees que de alguna forma podía haber alguna forma de trabajar más a nivel de la gente de la calle? ¿Se te ocurre alguna idea?
J- Hombre, a ver, si hay ideas o propuestas no lo sé. Que no me sabe mal que me convoquen y que me llamen para colaborar en algo ¡pues también es verdad! No me sabe mal.
M- De acuerdo.
J- Ahora dar una propuesta…
M- No, yo no te pedía ninguna propuesta. En principio era esto.
J- No me sabe mal el que me hayan llamado, ni me sabe mal si hay que participar y colaborar en algo, no.
M- De acuerdo. Bueno, más o menos creo que ya está. Es breve, vamos a colocar la letra. Antes te doy un diploma. Un pequeño acto simbólico.
(Silencio)
J- Es original.
(Silencio)
M- Yo también acostumbro a salir a caminar y a correr el tiempo libre que tengo, además si no lo hago lo hecho en falta.
J- Toda la semana encerrado, estás encerrado bajo los fluorescentes y el fin de semana hay que ir a tomar el sol. Que le dé a uno la luz y respirar por ahí…
(Silencio)
M- Es muy importante. Bueno, hay gente que quizá no lo valora tanto ¿no?
J- No, la verdad que no. Hay quien le gusta más trasnochar, irse por ahí por la noche de discotecas y… a mí no es que me desagrade tampoco ¿no? Pero bueno, tampoco es mi estilo de vida.
M- Mmsí.
J- Trabajar y si hay que ir a algún sitio se va, no sé, mi vida es más familiar, entre amigos que no en ambientes nocturnos por ahí.
[...]
M- Pues colocamos la letra.
J- Miré en Internet también poniendo tu nombre.
M- ¿Ah sí? ¿Y salieron algunas cosas?
J- Salían muchas cosas, yo que sé...pero no he llegado a entender nada.
M- Es muy específico, es que es lo que pasa a veces. Yo la explicación que me doy es, por ejemplo... quizás es una comparación bestia pero creo que es comprensible. Y es Van Gogh ¿no? Las pinturas que él hacía no se comprendían en su época y se comprendieron años después ¿no? Y yo creo que en nuestro caso, actualmente, hay proyectos que se entienden, pues la gente que lo va siguiendo o que está metido en el contexto artístico pero, la gente que quizá no tiene tiempo o no tiene interés o nunca ha estudiado, pues les es más difícil entenderlo. Y yo quiero pensar que con el tiempo pues también irán sabiendo un poco más de ello o lo irán asimilando. Un poco creo que puede llegar a ser así.
J- Aún estoy todavía que no…
M- ¡Que no lo entiendes!
J- Entender ¿sobre qué?
M- Vale, pues te puedo explicar un poco, tengo aquí el dossier si quieres, te lo puedo enseñar, pero en principio…a ver… ¿Cómo te lo cuento? Son proyectos muy diferentes los que he ido haciendo pero… a ver. Pero... Hasta hace unos años lo que hacía era romper…o intentar que la gente tuviera un momento especial. Crear situaciones extrañas que los desconcertaran un poco para romper algunos hábitos o… sobre todo concepciones que tenemos. Por ejemplo, en el centro de Terrassa hice este proyecto, por esto te lo enseñaba, que hice algunos años, que era en el centro, y sacaba un mueble, hice un mueble expresamente que parecía como de una tienda del centro... y lo que hacía era ofrecer chocolate de forma gratuita. Para mí es un gesto un poco rebelde porqué en el centro parece que la única forma de relacionarse en el centro es a través de…
J- El comercio.
M- Del comercio ¿no? Entonces parece que la única forma de obtener placer sea a través de la adquisición. Entonces para mí era bonito que la gente pudiera tener una experiencia de placer como puede ser comer chocolate sin tener que adquirirlo.
Pero claro, siempre con esa estética de que parece que sea de una tienda. Podía haber pasado perfectamente camuflado si hubiera sido eso que hacen a veces los comercios que salen a la calle. O parece que sea como una promoción de un producto, pero no lo es. Y había algunos elementos, que a lo mejor se ve, aquí, que había unos boles con agua, con jabón, toallitas y eran elementos pues como de alguna forma…
J- ¿Seguir un ritual o…?
M- Exacto. Se construyesen como su ritual para comer chocolate. Algo que hacemos bastante a menudo ¿no? Este es uno de los proyectos. Quizá algo que encontraste en internet es éste, en Bastero, el de las galletas. Se llama Els bons consells per ser un bon artista y un poco me fijé más en mi entorno más cercano ¿no? De...yo como artista joven, todos los artistas jóvenes que estamos en la misma situación. Era una reflexión más sobre… llevar delante una procesión que no sabes si... y ese principio de incertidumbre... cómo decidir tus decisiones, tus proyectos... y también me fijaba que entre nosotros, a veces, pues claro, hay situaciones de mucha competitividad, hacemos uso de un idioma que, a veces, cae en los tópicos del artista genio, del artista...mmm, un poco más mitificado... y lo que hacía era apropiarme de trocitos de conversaciones con mis compañeros y de alguna forma reflejaba, reflejaba esta situación. Era como unos falsos consejos. Como cuando tú te sientes incierto con tu situación, con tu profesión, con una cosa que nadie te puede responder ¿no? Y a veces, hay personas que les dan otro significado, a las galletas, al azar o al destino. Y salían unas frases que, era curioso pero a algunos realmente les iba como que anillo al dedo. No estoy diciendo que haya fuerzas del azar entre medio. Pero para mí era como un estudio más de campo.
Esto es lo que he últimamente he estado haciendo, hablar más y estudiar mi contexto cercano.
También hubo un proyecto en el País Vasco que de lo que se trataba es de... he hecho varias entrevistas, a 30 personas sobre un poco la idea ésta de que en el extranjero se trabaja mejor que aquí. Porqué durante años, muchos de los artistas…
J- En el ámbito éste.
M- En el ámbito de aquí. Se iban fuera. Y cómo ha estao cambiando el contexto. Ahora va muy rápido. Hoy en día tampoco hace falta irse. Se puede viajar... Pero también se han creado muchas estructuras de museos, de galerías, hay profesionales jóvenes que están trabajando duro… pero cómo también hasta qué punto intervienen factores de mercado, de búsqueda de otras situaciones y también te vas. Y esto, pues a partir de aquí, estoy haciendo un video que se va a mostrar de aquí poco en la galería. Y... en el País Vasco lo que hacía era mostrar toda la documentación, todos los documentos que había leído... incluso, por ejemplo, del franquismo, se crearon las primeras políticas ya estatales. Y una estrategia que se construyó durante el franquismo era que los artistas de alguna forma se desvinculaban de su vida privada. Al régimen le daba igual si eran homosexuales o estaban en contra o a favor del régimen, pero lo que sí hacían era sobre todo promocionarlos, sobre todo, en Estados Unidos para dar una impresión más amable del régimen. Como que estaban fomentado la cultura…
J- Ya, ya, ya, ya…
M- Como que…O sea que hay muchos factores que intervienen en esta idea de que para triunfar hay que ir afuera ¿no? Hay que irse del país. Que eso es algo que ya ha pasado durante tiempo. Y parece que hay una herencia aún… y, bueno es bastante específico todo esto... Pero en este momento a mí me ha ayudado un poco, y creo que tengo ganas de volver a empezar a trabajar con la gente.
(Risas)
M- Es un poco así quizá... te explico un último que me vuelvo con una beca a Finlandia, no sé si te sale en la página Web... porque tengo mucha relación con este país y estoy recolectando mucha información sobre la idea de que los finlandeses son depresivos, por toda la cuestión de la oscuridad, de la falta de luz… Y entonces estoy haciendo entrevistas a gente bastante cercana, a amigos, a amigos de amigos y recolectando información de instituciones como el Instituto de Estadística Finlandés, el Instituto de Psiquiatría de Finlandia...
J- ¿Para ver si todo esto es cierto no?
M- Sí, comparaciones de los países europeos...Era curioso porque salía con la tasa vital más alta de toda Europa, primero era Finlandia y luego es España, y luego ya vienen el resto de los países.
J- Uau, y a más a más contrapuestos totalmente...
M- Sí, no sé cómo se mide la tasa vital. Es una pregunta que tengo pendiente para hacerla ahora cuando vuelva para allá. Pero... bueno, son proyectos, así, como lo explicaría...que se pueden dividir por algunas etapas, según las preocupaciones que yo tengo. No sé, creo que más o menos ya está.
J- No sé, a ver... es un mundo donde los que somos más, nos dedicamos a algo más, a trabajar algo más material....
M- Sí.
J- ...nos es un poquito más difícil de introducirnos, dentro del mundo ese de la ideas y todo eso…
M- Claro.
J- ...parece que el mundo nuestro es más el…la materia ¿no? Y yo que sé, la transformas, la construyes y éste mundo no lo sé… a veces lo vemos un poquito…
M- ¿Más intangible o más abstracto?
J- No sé, no sé... igual... vale, pues sí. Ves allí un mundo, pero a veces lo ves, un poquito... bueno, es un mundo.
M- Sí, es muy conceptual a veces, es muy…a veces también se trabaja con la materia, pero... con unas situaciones muy diferentes. No hay una funcionalidad, por ejemplo, así al uso.
J- No, en este caso no. En este caso, a veces, hay, pues eso, buscar el absurdo o el que no tiene ninguna función o el ue...y… por ahí se deriva también el arte. No precisamente de construir una cosa que sea útil, que sea con sentido, sino precisamente todo lo contrario, hacer cosas absurdas, también.
M- Sí, bueno, yo creo que más… sí, el absurdo es muy importante a veces, pero yo creo que, a veces, es el desarrollar un pensamiento crítico, intentar abrir o romper concepciones, intentar cuestionar situaciones. Yo de alguna forma lo definiría de esta manera.
J- Mmmsí. A ver. No sé, me refiero que son dos mundos...
M- Dos mundos muy diferentes.
J- ... de ver tal vez una realidad ¿no? Uno va por la calle y ve, pues eso, los coches, los escaparates, las tiendas, las ropas….Y tú vas por la calle y ves un escaparate y ves ahí, yo qué sé, un…otro mundo diferente ¿no? ¡O yo que sé!
M- Depende del día.
J- Bueno también, claro.
M- A veces también hecho en falta hacer algo material que me descanse. Porque a veces hacer algo…
J- ¿No estarás siempre dentro del mundo ese surrealista o…?
M- Bueno, está bien bajar un poco, sí.
J- La mayoría estamos en el mundo más bien real… creo yo, no sé tampoco.
M- Bueno, es un poco un término ambiguo eso qué es la realidad y qué no es real.
J- Sí, porque todo es depende, seguramente, con los ojos que lo quieras ver.
M- Sí.
J- Con el estado de ánimo que lo veas también...
M- Como lo construimos.
J- ...con el interés que lo mires. Puede haber una misma cosa que se…tantos puntos de vista ¿no?
M- Bueno…
(Risas)
M- Sí, yo a veces creo que… quizás es un poco duro y no todos tenemos la capacidad de hacerlo ¿no? Pero por ejemplo, algo muy positivo... sería dar clases. Que los artistas tuvieran que dar clase, primero crearía un diálogo mucho más directo con el sistema pedagógico, que creo que hay una carencia de educación artística, y luego nos haría estar un poco más con los pies en la tierra ¿no? De alguna forma. Vaya, se me ocurre una manera de…
J- ¡Hombre! no creo que no estéis con los pies en la tierra. Lo que pasa que, que tal vez sí que veis las cosas desde otro ángulo o queréis ver más allá de lo que realmente aparece ahí, no sé. Es una cosa que… pero no quiere decir que estéis por ahí, por…estáis aquí igual.
M- Estamos aquí igual.
J- Estáis aquí igual.
M- Sí, es cierto. Pero, bueno, no sé, supongo que ahora me levaba a mencionar esta idea que tengo en la cabeza ¿no? Esta preocupación que tengo en mi cabeza. Lo que sí que creo es que somos necesarios, quizá no de una forma útil directa, pero somos necesarios. La gente necesita, por ejemplo... quizá es mucho más accesible y el idioma o el lenguaje es muy diferente ¿no? Pero la gente necesita música, la gente necesita novelas, la gente necesita, no todos ¿no? pero…
J- No estar viviendo continuamente la realidad tal, tal como es.
M- Sí.
J- Evadirse un poquitín y salirse del mundo este tan real que, a veces, es tan ingrato.
M- Sí.
J- Y comportarse un poco como si estuvieses viendo una película. Te metes dentro de la película y el rato que estás viendo la película parece que la estás viviendo ¿no?
M- No sé. Se me ocurre así ahora ¿eh? No lo había pensado, pero sí que creo que, a veces, es alimento para el espíritu ¿no? De alguna forma.
J- Sí.
M- O para la mente, sencillamente. Es como la necesidad del sol ¿no? Y del aire libre, quizás. Una necesidad más, vaya.
J- Sí, tiene dos efectos, uno orgánico y físico, que es necesario para metabolizar una serie de…
M- Vitaminas….
J- De vitaminas y todo. Que como consecuencia te hace sentir mejor o peor.
M- Exacto.
J- Y después pues no sé, ehhh…la sensación que te da tomar el aire y el sol de libertad, de haberte liberao de estar en sitios con ambientes cargados, con estrés, con la faena esa cotidiana de estar en el mundo de cada día. Parece que sale uno y parece que se pone uno en contacto con la madre naturaleza donde se libera uno un poco de la cadena esa que está uno metido durante toda la vida, iba a decir, durante un rato que está uno metío ahí y durante un rato se desconecta uno ¿no?
M- Mmsí. Bueno, Joaquín…a ver, vamos a poner la letra allí...nos vamos para allá.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)