Q de aQuesta – entrevista presencial 24

Diumenge 17.02.08 a les 11:45h

Mireia- Ara estem acabant d'editar les converses amb els assistents i de les persones que no van assistir.
Carme- Bueno...
M- Aleshores, també ja si vas agafar el full de sala, hi ha una pàgina web, bueno, un blog on estic explicant... bueno, estic explicant tot això.
C-Mmmsí. No, al blog no he entrat, eh.. El full de sala sí que me'l vaig llegir, però al blog no he entrat.
M- Mmmh. Per mi el blog és bastant significatiu perquè és una forma, també, de treure'l de...del context de Terrassa, no? Perquè crec que... bueno, aquests resultats es poden... potser hi ha gent de Barcelona que pot estar interessada en veure com ha reacciona la gent de Terrassa o... o, o... gent d'altres llocs, no?
C- Mmsí.
M- O sigui que també té aquesta vessant de que es pot trespolar aquesta situació a una altra ciutat, potser no? O pendre com una referència, perquè també passa que les propostes artístiques es valores depenent de l'assistència de la gent. El Carles mateix, el conserge, ell compta quanta gent ve... I és moltes vegades...
C- Entra.
M- ...a visitar una exposició. I és moltes vegades un dels motius per a cancel·lar programació, no? Per assistència, no tant per qualitat... és, és problemàtic perquè sempre hi ha com aquesta qüestió més pública de l'art... però també és un context molt específic I no tothom el segueix, tot i que per altre banda crec que està bé que hi hagi gent que se’l prengui a la seva manera i n’hi hagi que el tinguin com a hobby…
C- Mmmsí.
M- Vull dir, que és molt plural.
C- Però buneo, suposo que és això, no? Que una cosa és com a hobby i una altra que… que es faci una altra exposició, no? que d’alguna manera s’ha de baremar, dic jo, l’interès que pot tenir, no?
M- Sí, sí, sí. I clar quin criteri fas servir per a baremar aquest interès.
C- Perquè a més a més, la programació d’aquí és pública diguem-ne.
M- Sí.
C- Va amb subvenció pública, no? Encara més, perquè si fos una galeria teva, mira, com si no entra ningú, no?
Acompanyant- Inverteixes tu en el teu projecte i ja està.
M- Clar. Exacte, però no sé si és aquesta la manera…
I bueno, et va arribar bastant tard la carta, oi?
Carme- Mira, jo és que em vaig trobar l’avís de....jo no estic en tot el dia a casa, eh?
M- Clar, ja m'ho imagino.
C- Em vaig trobar l’avís de correus a la bústia, i era dissabte i vaig anar dilluns a recollir-la. I havia sigut aquell cap de setmana. I per això quan vaig obrir la carta vaig veure que havia un telèfon i vaig trucar i vaig deixar un missatge. I vaig parlar amb una companya teva....
M- Sí. Amb la María: és una noia que m’ajuda.
C- I aleshores em va explicar això, no? Que bueno, però que no passava res, que encara havia uns dies per portar-ho, que també ja us havíeu trobat poder amb més gent que li havia arribat tard i tot això, eh?
M- Sí, sí, sí.
C- I aleshores a partir d’aquí ja va ser quan vaig parlar amb tu…bueno vaig portar la lletra, vaig parlar amb tu i aquí estic.
M- La lletra ja la vem, vem posar… s’ha trencat un mica perquè ja començava a estar molt seca i a vegades és difícil de treure-la.
C- És com de pa bimbo, no?
M- Sí, és de pa de motlle, sí (Riures) Per mi és un material molt quotidià. I m’agradava també el fet que s’acabessin trencant, destruint perquè lo important també és aquest feedback vostre. Vull dir, la lletra és un ganxo, és un motiu per, per, per demanar-vos aquesta col·laboració, en realitat no té més importància. A mi m’agrada el fet de que acabi sent un material que acabi destruint-se, no? Acabi fent-se malbé. I en aquest cas no perquè està sec, no? Però a vegades agafen fongs, no? (Riures) Bueno, personalment treballo bastant amb el menjar en els altres projectes o sigui també és un tic que tinc, no?
C- Molt bé.
M- Pues això. No sé quina edat tens, Carme?
C- Jo tinc 39 anys.
M- 39 anys.
C- Visc a Terrassa i sóc de Terrassa, perquè… I no sé, què més necessites?
M- A què et dediques?
C- Sóc administrativa, treballo al Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia, no sé si coneixes, és una escola de fotografia i multimèdia de la UPC.
M- Sí, conec.
C- Doncs treballo allà. He vist que ara fa una exposició el Sergi Botella, no? Que va ser alumne de l’escola.
M- Sí, tanca el cicle. El Sergi...bueno, som bons companys, va estar, no sé si ho saps, però va estar treballant a Hangar fa anys… ho va deixar, va anar a Berlín…
C- Això no ho sabia.
M- …i ara fa relativament poc que ha tornat.
C- Molt bé.
M- I res, després hi ha el Juanjo, que no sé si el coneixes,entre mig. I també fa una proposta, fa un manipulació de software en viu… i fa, és que no el veuré exactament, però sé que fa unes projeccions i té bona pinta. No t’ ho sé descriure exactament perquè no conec molt el treball del Juanjo, però sé que està fent un treball molt interessant i que treballa amb software
C- Mmmsí. Aleshores és una mica un projecte multimèdia, no?
M- Sí.
C- Molt bé.
M- Ell s’ha especialitzat molt en aquesta branca.
C- En temes de vídeo en temps real, no? Per el que m’estàs dient, una mica?
M- No és ben bé vídeo.
C- No és ben bé vídeo.
M- No, no però no t’ho sé explicar tampoc.
C- Mmsí. Molt bé. Doncs treballo allà, fa molts anys que treballo a l’escola aquesta. I a part d’això, a les tardes estudio.
M- Què estàs estudiant?
C- Estic fent un màster a la Pompeu, que és de Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament.
M- Ah! El conec.
C- Sí, el coneixes?
M- Tinc una noia, s’ho va estar mirant. Al final no sé si va fer el màster o el doctorat però el programa era molt similar.
C- Bueno, és el primer que han adaptat el tema de Bolonya i ara per accedir al doctorat primer has de fer el màster. Lo que abans eren el cursos de doctorat ara es regulen a través del màster. I res, jo he començat aquest any i bueno, a veure què passa.
M- O sigui que ets bastant inquieta a nivell cultural, diguéssim?
C- Bueno, no…no et sabria dir, suposo que sí però vaja tampoc, crec que el normal o el que a mi em sembla el normal, però tampoc… això de la normalitat de vegades és una mica....Sempre he sigut així, vull dir què no és una cosa nova, no? Però sí. Sí que crec que si vosaltres feu un esforç per fer… en aquest cas és una exposició com interactiva, no?
M- Sí, sí, és així.
C- Doncs clar, també em sap greu que, si necessiteu que la gent s’impliqui, jo entenc que darrere d’això hi ha un treball teu personal, suposo: de planificació, de pensar com ho faràs… I crec que és una pena que no tinguis feedback. I això és el que em va fer, bueno, pues trucar quan vaig recollir la lletra, no? Perquè si fos jo la que estigues al teu lloc i no em truqués ningú o tothom passés pensaria: jolín. O sigui, crec que és una falta de respecte per tu i per la teva feina i....(silenci) per això, per això et vaig trucar, malgrat que estava fora de plaç y tot plegat.
M- Home! Heu sigut moltes persones que heu respòs justament per aquest posar-se en el meu lloc, no? I per entendre que el feedback és important, no? I crec que en el fons… Bueno, jo estic molt agraïda, moltíssim. A més, tenia moltes ganes de portar a terme aquest projecte, perquè per mi era una preocupació real entendre com és un feedback en aquest cas. Clar! És un projecte molt concret, la col·laboració és molt puntual, no és una col·laboració molt llarga… però això em dóna peu a entendre que en altres projectes si la col·laboració hagués de ser més dilatada, podria ser possible, no?
C- Mmsí.
M- I també et fa creure que no només aquest projecte, sinó molts d’altres projectes són un esforç col·lectiu, no? I el fet de que molta gent que no coneixeu, que potser inclús altres no han vingut mai a la Sala Muncunill o no acostumen a tenir contacte amb l’art, perquè és molt específic han respòs, no?
C- Mmsí.
M- I només per això, clar, jo em sento molt agraïda
C- Clar. Només per això val la pena suposo, no? Diguem l’esforç de...
M- Sí. Sí, ha sigut molt d’esforç, clar, evidentment. Però, però… sempre hi ha aquesta recompensa, no?
Aquesta companya que et deia fa fer el doctorat, va començar fa dos anys i sí que era de Literatura Comparada i...bueno...
C- I el que me comentaves abans del temps lliure, tenir temps lliure ara és no 0, -4 (riures) Perquè és que no...
M- Clar, deus de estar molt ocupada. És que és molta feina.
C- Sí, la veritat és que més del que em pensava, saps? Un de vegades no calibra molt bé l’esforç que suposarà fer una cosa o el calibra en base a... No sé…jo no recordo aquesta sensació d’esforç quan estudiava la carrera, per exemple, i clar, això repercuteix en el meu temps lliure, no? Saps? Ara em dedico a llegir, a llegir, a llegir i de tant en tant a anar al cinema i el que sí que intento és, bueno, pues dissabtes anar a sopar amb els amics, no? Per no perdre una mica...bueno, el contacte perquè és que si no seria tremendo, no? I bé. No, no és un impàs d’un temps així i ja està. I bueno, també té la seva recompensa, no? També té la seva recompensa. I també era el moment de fer-ho ara perquè, bueno, la vida va canviant i poder més endavant no podré i el volia fer i, vull dir, el meu temps lliure, lliure està sacrificat a això però per mi té la seva recompensa, no?
M- Home i crec que també és molt significatiu, no? Que potser trobes gent de vint llargs, trenta pocs que sí que estan fent màsters, però si comences a anar més enllà vas trobant menys gent de certa edat, no?
C- Sí, sí. La gent en general és…sí, pues, de vint i pico. Gent que ha acabat la carrera fa relativament poc i, mira, vol fer el doctorat o vol ampliar els seus coneixements i ja està, no? La gent més gran és més complicat, no hi ha tant de temps, no n’hi ha perquè la vida es complica d’alguna manera, no?
M- No hi ha tanta disponibilitat. Bueno, doncs crec que més o menys, potser la última pregunta és… aviam com te la plantejo a tu: és que si creus què o quina estratègia, o com l’art creus que s’hauria d’acostar més a la gent; si es que ho hauria de fer. Hi ha persones que m’han dit que potser hauria de canviar o s’hauria d’afegir una educació artística en el sistema pedagògic; que la comunicació és clau en aquest aspecte… No sé, se t’acut alguna forma de que més gent s’acostés a l’art o de que l’art s’acostés a la gent i fomentés un interès? O despertés un interès?
C- Jo crec que la comunicació és important perquè de vegades es fan coses que ni te n’enteres o quan te n’enteres ja han passat. Aleshores és important publicitar-ho un munt, no? Crec jo. Això per una banda, no? Perquè si algú està interessat, com a mínim, que li arribi la informació per a dir-ho d’alguna manera, no?
M- Mmsí.
C- I després per una altra banda, suposo que tot depèn del tipo d’art que es faci també, no? O sigui, el Museu Picasso sempre està super pleníssim o...saps? Amb la gent més jove o un tipo d’art no tant acadèmic, i poder l’exemple de Picasso potser no sigui el més acadèmic, no? ..però tan consagrat. Sí que és important, bueno… perquè a mi em passa eh, sapiguer què vas a veure en el sentit d’una mica de coneixement del que vas a veure, no? Perquè si no, si vas a veure una cosa i no li trobes el sentit, doncs probablement no t’interessa i la propera vegada no hi aniràs. Aleshores amb el tipo, pues això, d’art més d’instal·lacions o... no sé, l’art multimèdia que és més nou o aquests tipus de proposta que fas tu, no? Que, bueno, és un altre tipus d’art, no? No és el del quadre penjat a la paret. Sí que crec que és necessària una educació. No tinc ni idea de com es podria fer, saps? Això no ho sé perquè… sí, pues a través de l’escola suposo. Però tampoc tinc molt clar que amb això n’hi hagi prou o que a tothom li pugui interessar... No, no sé com, no sé com es podria fer, ehhh?
M- Clar, i no a tothom li ha d’interessar tampoc.
C- Per això, per això.
M- Vull dir que en el fons…
C- Aleshores, clar, potser això planteja una paradoxa. En el sentit de què a qui li interessa ja s’espavila per veure què és això i qui no, pues simplement no li interessa i ja està! Igual que a mi no m’interessa el futbol, per exemple, i m’és igual!
M- I d’informació n’hi ha a punta pala...
C- Saps! Ho veig… no ho sé, no se m’acut com. Jo crec que aquestes dues coses són importants, sobretot la difusió, sobretot la difusió. Perquè si algú sent algun mínim de curiositat, saps? Que sàpiga que hi ha pues a aquest lloc això, a l’altre...Que no dic que no se’n faci, eh? …Però tampoc sé com es podria fer perquè arribés a més gent. Perquè clar, si a tu ja t’interessa, tu ja entres i t’inscrius i t’arriba la informació a tu personalment.
M- Clar. Ja estàs al tanto...
C- Clar. És complicat el tema eh? No sé… no, no veig molt com. I sobretot, ja et dic, amb aquest tipus d’art més contemporani, no?
M- Sí, que és fa estrany moltes vegades si no el segueixes
C- Es fa estrany. Es fa molt estrany, no? Perquè clar, vas a un lloc i veus una instal·lació i dius: ostres és que jo no sé això...
M- Clar. No, no, no ho entens.
C- Clar. Aleshores si coneixes una mica, ni que sigui el concepte de què hi ha al derrera de tot això, com a mínim pots trobar una mica el què. O no trobar-li, però li veus més el sentit.
M- Clar, sí aquest ajuda a vegades, no? De saber una mica el concepte, no? O de què parteix per…
C- Clar. Si no és que realment, bueno, suposo que per la capacitat crítica de l’art està...no? Està com desenganxat de la vida quotidiana. Lo qual dius: ostres! Porto mig hora i no entenc res! Què estic veient? No ho sé, és una cosa rara…
(Riures)
M- Sí. Té aquesta cosa. És una paradoxa de fet, perquè es desenganxa però a la vegada s’hi vol enganxar altre cop.
C- Sí. Per això et dic, que… això és intrínsec, no?.. al món de l’art, una mica…
(Riures)
C-… i aleshores és aquell lloc de, mmm, per on, no?
M- Sí, sí, sí.
C- Per on?
M- Mmm. Bueno, doncs ja està Carme. Mmm…
C- Molt bé!
M- Et donaré el diploma
(Riures)
[…]
C- Però sí que m’agradaria… el llibret el dones als participants o es queda aquí?
M- Mmm, en principi els recollirem i farem com una edició especial, però te’n puc donar un exemplar.
C- Sí. És que em faria gràcia.
M- Em dones la teva adreça, me l’escrius? És que mira. Et diria de quedar, però si dissabte no vindràs, jo…
[…]
C- Tu ets estudiant de Belles Arts, o?
M- Jo ara mateix vaig acabar el DEA a l’octubre. I vaig acabar… no sé si has sentit a parlar del Programa d’Estudis Independents del MACBA.
C- No
M- Està molt be. Coneixes el Xavier Antich i el Manel Asensi?
C- De nom. De nom el Manel Asensi.
M- Doncs així explicat a lo bruto és un programa que, que es porta… va començar la primera promoció al 2005, que es quan, mmm… vaig començar. I és això, es diu Programa d’Estudis Independents perquè vol ser una espècie de postgrau, que no vol estar vinculat al sistema universitari… ara potser sí, perquè potser estarà homolgat per una universitat d’estats units, i vol ser com una branca alternativa per a generar pensament crític.
[…]
M- Doncs molt bé. Que vagi molt bé el màster.
C- Això espero.
[…]