Mireia- Avui en dia, hi ha moltes propostes de projectes artístics, d’art..
Maria- Sí.
Mi- …que a vegades en comptes de fer escultures o pintures…
Ma- Sí.
Mi- més que intentar explicar els sentiments del propi artista o dels paisatges o així, el que intenten és treballar amb gent, amb la gent del carrer, amb la gent de la ciutat… intentant parlar de les històries personals de cada persona o, per exemple, li podria preguntar algú que expliqués alguna anècdota important de la seva vida. Això són projectes que s’estan fent avui en dia en el món de l’art.
Ma- Sí.
Mi- Intenten participar, o intenten fer participar a gent de la ciutat, per exemple.
Ma- Sí.
Mi- Aleshores, a mi m’interessava molt fer un projecte en el que… potser jo a vostè no li demanaria que m’expliqués una anècdota personal que hagués sigut molt important en la seva vida, però jo lo que volia saber, era saber…. Jo de alguna forma volia fer un projecte per saber quanta gent acceptaria participar en una proposta d’art. No sé si m’explicat bé
Ma- Sí. A veure si ens interessa l’art.
Mi- Exacte! La idea en principi és aquesta.
Ma- Jo… jo ja dic que no, a mi ja no m’interessa.
Mi- Sí.
Ma- L’únic que sóc molt gran, després tinc molts mals: tinc sucre, tinc sal, tinc el citrón, tinc el cor que em batega, tinc 87 anys.
Mi- No ho sembla!
Ma- Doncs escolti, tinc això.
Mi- Està molt bé!
Ma- Sí, i tinc totes aquestes altres coses i, de fet molt aficionada amb això de l’art, ja no ho he estat mai perquè hem passat molt temps patint molt…
Mi- Ahhh
Ma- Jo he patit molt. Joveneta, joveneta ja m van posar a treballar.. I he treballat tota la vida. Sabia les quatre regles i una mica de lletra, però poca cosa més… I els vestits i tot el que fèiem ens els havíem de fer nosaltres, perquè vàrem passar uns anys molt malament fins que em vaig casar. I llavors quan em vaig casar sí, allò, vaig estar bé, perquè em vaig casar amb un pagès, i en aquell temps, l’any 44 un pagès…
Mi-Clar.
Ma- Era com ara el més ric que hi hagi. I llavors ja em vaig aposentar una mica bé. Però fins allevorans vam passar la guerra i la postguerra perquè era joveneta també… vam passar més malament la postguerra amb el Franco, vam patir molt allevorans, vam passar uns anys de patir molt moralment perquè si no enraonàvem el castellà ja no podíem anar enlloc, i nosaltres sempre havíem parlat el català. Doncs, moralment vam patir molt. I llavors ja mataven en el Camp de la Bóta i apa. I vam tenir uns anys molt dolents, fins, ja et dic, fins que em vaig casar, i llavors sí, llavors ja està bé. Llavors ja podem menjar i està bé, però fins allevorans, la postguerra va ser molt dolenta, molt, molt, molt. Ens van donar un pla de blat de moro que era així, pla així que em va llevar tota la boca perquè jo aleshores era jove, i és clar, tenia gana. I tenia gana i em va llevar tota la boca.
Vam patir molt allevorans, sí…, després es va anar arreglant, i va anar bé, vaig anar bé. Vaig tenir un marit molt bo, que el vaig perdre que era bastant jove, encara. Era un bon home, molt bo, molt bo. Després em vaig tornar a casar, i tot el que era bo en un era dolent en l’altre. Vaig tenir el cel i l’infern. Fins que també vaig tenir la sort que el segon se’m va morir. I ja mai més casar-me!
Mi- Ja s’ha acabat!
Ma- Ja s’ha acabat, ehhh! En tinc prou ja!
Mi- Clar
Ma- Sí, però molt aficionada a llegir coses d’art i coses... no. Érem pobres, a casa meva érem pobres i ens van pujar així... Treballadors molt! Honrats, també. Molt. Però per l'art, diguéssim, no!
Mi- Clar.
Ma- No érem aficionats…
Mi- No, clar. Ja ho entenc. No hi havia temps.
Ma- Ni aficionada, ni n'entenia, ni res..
Mi- Clar, clar, clar… Bueno, a vegades hi ha un interès, o no es pot tindre l'interès perquè és això, la vida, la vida... l'hem d'encaixar
Ma- Jo lo que tinc és dels meus nebots... que hi ha una noia diguéssim del meu nebot que ella és la única que té interès en això, és l’única.
Mi- Ja
Ma- No crec que hi hagi ningú.
Mi- Clar. Bueno, no passa res.
Ma- Em sap greu perquè...
Mi- No cal que justifiqui, jo una mica.. ja volia saber si havia gent que no està interessada en l’art…
Ma- Sí
Mi- Podria involucrar-se en un projecte com aquest. Perquè vostè per què ha vingut ben bé, per què li demanava que vingués o..?
Ma- Sí. Perquè dic, a veure que és això..
Mi- Clar
(Riures)
Ma- Em van fer firmar amb el carnet i tot i dic: bueno, bueno, jo haig de sapiguer que és això!
Mi- Clar, clar!
Ma- Perquè per tirar-ho, per llaçar-ho o per no mirar-lo més; jo vaig pensar: no, no...S'ha d'aclarir. I ara com havia d'anar a comprar, m'e dit: mira, vés. A veure què és.
Mi- Aviam què és.
Ma- A veure què és.
Mi- Doncs aquestes lletres construeixin una frase.
Ma- Sí.
Mi- Aleshores cada persona que l’he escollit, a vostè, mirant el llistí de telèfons, i l’he enviat una lletra diferent.
Ma- Sí.
Mi- I la idea és, la idea era més que res, fer-li aquesta petita entrevista a vostè, i d'això, si a vostè no li molesta, publicar com uns llibrets. Com un document explicant lo que vostè m’ha explicat. Si hi ha alguna cosa que li molesta no l’explicarem.
Ma- No, no.
Mi- No.
Ma- Vull dir, ja la poden explicar.
Ma- Ja la podem explicar. Sí perquè és algo que he passat.
Mi- Clar
Ma- I ho passava jo i ho passaven tots, eh!
Mi- Clar, clar. Jo d’alguna forma volia estudiar si la gent vindria o no vindria i per això havia fet aquestes lletres i les havia enviat.
Ma- Amb certificat.
Mi- Exacte! Per saber si vostè vindria.
Ma- Sí.
Mi- Aleshores, tenim unes estanteries aquí on posarem les lletres, i després tindrem uns llibrets on explicarem lo que vostè m’ha comentat.
Ma- Si serveix, si serveix, ja m’està bé. Vull dir que ja es pot explicar.
Mi- Molt bé.
Ma- Ara ja dic: per entendre d'art, no.
Mi- Bueno, acostuma a llegir vostè o ja no?
Ma- No puc llegir tant, ja. No puc gaire.
Mi- I havia tingut algú llibre preferit de lectura que li agradés?
Ma- Mira, jo... m’agradava molt, quan era joveneta, el Patufet. I després les novel·les de Josep Maria Folch i Torres. Jo era aficionada a ell. S’ha de dir que el Josep Maria Folch i Torres, que llegia en la meva joventut, em va com educar, em va a ensenyar, diguéssim.
Mi- Ja
Ma- Sí, sí
Mi- Això és maco..
Ma- Sí. Molt bé. Del Josep Maria Folch i Torres, tenia novel·les d'ell, i ho llegia. I era la meva afició de quan era joveneta, sí. I l’Esquitx, l’Esquitx també..
Mi- Sí.
Ma- I també llegia l’Esquitx que en sortien quatre, i havia cada xistet i cada cosa que jo hi disfrutava molt. Era el meu hobbie, diguéssim.
Mi- Clar
Ma- Lo que jo llegia i lo que jo tenia.
Mi- És important tenir aquestes motivacions, eh?
Ma- Sí, sí.
Mi- Sí
Ma- Del Josep Maria Folch i Torres encara tinc del seu fill.
Mi- Sí.
Ma- La que deia “El meu pare” la vaig comprar també. [penso que es refereix al llibre Bon dia pare de l'any1968. No hi ha cap altra biografia paterna amb un nom similar]
Mi- Sí.
Ma- Per sapiguer com havia anat tot, diguéssim.
Mi- Sí.
Ma- Que també va a patir el Josep Maria Folch i Torres perquè li van matar un fill a la guerra...i també va patir molt.
Mi- Va fer molt de mal la guerra.
Ma- Sí. Doncs va a ser el meu, com diguéssim, educador. De joveneta, el Josep Maria Folch i Torres.
Mi- Molt bé..
Ma- Els demès no m'interessaven, ni castellà, ni res, res, res..
Mi- Res.
Ma- Bueno, la busco aquí a vostè, que tinc aquí una llista de totes les persones. I posaré que ha vingut.
Mi- Ah, miri és la número 64 vostè, eh!
Ma- L'última?
Mi- Sí
Ma- Sí
(Riures)
Ma- Molt bé!
Mi- Bueno, doncs així vostè no descarta, així de bones i primeres, o en un principi, no descartaria participar en un projecte d’art si li demanessin participar? Clar, segons el que fos, no?
Ma- No hi entenc res i no..
Mi- Però si li demanessin la participació descartaria?
Mi- No ho sap.
Ma- No ho sé.
Mi- Bueno.
Ma- Un altre dia!
Mi- Sí.
Ma- Perquè tinc moltes coses, molts mals i quan he de planxar, no aguanto la feina.
Mi- Clar.
Ma- No aguanto, no aguanto una mica.. I avui, ara, perquè he menjat i tot perquè tinc baixons de sucre.
Mi- De sucre. Clar, s’ha de controlar.
Ma- Això deu anys enrradera sí, que hagués pogut, però ara ja...
Mi- Ara ja no.
Ma- I l’edat també castiga, eh!
[…]
Mi- Ja està! Posarem la lletra al seu lloc.
Ma- Aviam, doncs, si hi ha èxit amb tot això…
[...]
Ma- Doncs jo no sabia on era la Sala Muncunill i guaita, tan maca que és!
Mi- Sí, sí que ho és...
Ma- Sí. És gran, és maca...
Mi- Doncs vol posar la lletra vostè o vol que la posi jo?
Ma- Posa-la tú mateix...
Mi- D'acord, doncs ara la posarem...
Ma- Moltes gràcies
Mi- Doncs gràcies a vostè per vindre, eh?
Ma- De res, sí. Moltes gràcies
Mi- Fins el dia 23
Ma- Déu siau, fins el dia 23
[...]
No hay comentarios:
Publicar un comentario